A la mort del Doctor Robert, el poble, en agraïment i per subscripció pública li va erigir un monument de 12 metres d’altura

Quan sento a parlar del doctor Robert, de seguida em ve a la memòria una imatge que em va quedar gravada, a la meva adolescència, i que se’m presenta tant clara i diàfana com antany. És la imatge d’un enorme cartell, un reclam publicitari, que a mitjan anys 60 del segle passat un venedor de parcel·les i xalets –d’aquells d’abans– va fer posar en un lloc ben visible a la façana d’un local encarat a la plaça major de Sant Feliu de Codines. D’aquest cartell, no caldrà precisar-ne gaires detalls. Primerament perquè no té cap mena d’interès artístic; una senzilla circumferència central de la qual en surten uns raigs radials, que volen fer l’efecte d’un sol i que semblen un dibuix infantil; i el text que, prominent, ocupa tota l’extensió del rètol. Deixeu-me posar-hi cullerada: és un text molt, però que molt suat. Aquesta propaganda avui dia no podria convèncer ningú i aleshores, ves a saber. No obstant això, per dotar tot aquell corpus de credibilitat, res com posar-hi una suposada sentència de l’eminent doctor Robert: “A Sant Feliu hi trobarem el que tots necessitem, la salut!” PROMOTOR DEL PRIMERENC ESTIUEIG Seria plausible, doncs, que el doctor Robert, un dels metges que es va apuntar a la nova corrent de l’higienisme del segle XIX, recomanés Sant Feliu a alguns dels seus pacients, tot i que ell va tenir la seva casa d’estiueig a Camprodon. Robert comptava aleshores amb una clientela selecta que formava part de la burgesia d’aquells temps, i podia orientar-los cap a l’estiueig al camp; pel clima benigne que tan bé els aniria als tocats del pit o perquè fessin el sanitós canvi d’aigües, un gaudi a l’abast de tothom que s’obtenia a 22 fonts d’aigua de boca disseminades per les rodalies i que convidaven als passejos i les excursions. I tot això, vet ho aquí el mèrit, promogut tan sols a través del boca-orella, que parlem del 1870, quan encara faltaven 40 anys per contemplar l’aparició de les saludades Atraccions de forasters. Aquestes Atraccions de forasters van començar per la de Barcelona, fundada el 1908, que en el seu cas promocionava el turisme a la capital i en la resta de casos, les que es van fundar als pobles i que procuraven enaltir l’estiueig a cada localitat. Gràcies a aquests nous elements ja es va veure una publicitat més a l’engròs. Sant Feliu, la Garriga, Cardedeu, l’Ametlla del Vallès, Montornès, Caldes de Montbui, Cerdanyola, Matadepera o Bellaterra, algunes amb estació de tren, però d’altres no, en són unes bones mostres. He tingut l’oportunitat de donar un parell de conferències sobre el doctor Robert i reconec que, des del primer moment que vaig endinsar-me en la seva biografia, el personatge em va atrapar. Amb una atapeïda vida laboral, va tenir temps d’executar molts projectes, tants que aquí no hi ha espai suficient ni donaria l’abast per exposar-los; i tot condensat en un període de temps breu, quasi com un alè. Robert moria a 60 anys. Bartomeu Robert i Yarzabal va néixer a Tampico (Mèxic) el 1842. De pare sitgetà i mare guipuscoana, una família que com moltes, sobretot les de pobles costaners, es veieren empeses a emigrar a les Amèriques per l’estretor econòmica. En el cas dels Robert, l’avi, un terratinent del sector vinícola a qui la fil·loxera havia arruïnat, ja feia anys que s’havia instal·lat al continent americà. El jove Robert va ser tornat a Sitges a l’edat de 10 anys i allí es va quedar, a càrrec de la tia Ventureta. Ben precoç en llicenciar-se i doctorar-se en Medicina, es va fer càrrec de la guàrdia nocturna de l’Hospital de la Santa Creu i muntà el seu primer consultori privat en un barri humil de Barcelona. Cobrava una pesseta per visita i es diu que després de 30 anys, quan Robert ja era notablement reconegut –amb un nou consultori a la Gran Via, únicament accessible per les famílies adinerades– encara va mantenir obert l’antic consultori, on acudia un cop per setmana a visitar als seus primers pacients, sense apujar mai el preu, a pesseta per visita. Era una mena de metge afectuós, allò que ara en diríem una persona assertiva. El malalt hi trobava més l’amic que el metge. Quan se li moria un malalt, la gent no deia: “Pobre X”, sinó: “Pobre Robert, quin disgust haurà tingut!” Catedràtic de patologia interna a la Universitat de Barcelona (1875), els alumnes el recordaven com el professor tranquil. Les seves classes eren magistrals i va iniciar el costum –com ja havien fet alguns col·legues europeus– d’explicar les malalties amb la presència del malalt a l’aula. Considerat el millor clínic i un dels més eficients professors a la Catalunya del seu temps, va ser nomenat president de l’Acadèmia i el Laboratori de Ciències Mèdiques; president de l’Ateneu de Barcelona; president de la Societat Econòmica d’Amics del País; i membre de l’equip de metges del rei Alfons XII. Va ser condecorat amb la creu de Carles III i amb la medalla de plata de l’Ajuntament de Barcelona per la seva actuació contra l’epidèmia de còlera. El 1888, aprofitant la presència de la reina regent Maria Cristina d’Habsburg-Lorena a l’Exposició Universal de Barcelona, Robert li va lliurar un missatge de contingut regeneracionista on es formulaven aspiracions del catalanisme i es reclamava una amplia descentralització administrativa. L’ALCALDE QUE VA PLANTAR CARA El 1899 a instàncies del ministre de Justícia Duran i Bas, Robert va ser nomenat alcalde de Barcelona. Quan accedí al càrrec, el poble, desconfiat, se’l va mirar amb escepticisme. El diari satíric L’Esquella de la Torratxa publicava una vinyeta on s’hi veu Robert enmig dels regidors municipals –caricaturitzats com a rates– que ballen al seu voltant fent-li rotllana. El text diu així: “Ballem, ballem ratetes / ballem a tutti ple / de tant y tant que deyan / al fi no es farà ré” [sic]. Ell va demostrar, però, per què calia fer-li confiança. El seguit de mesures que va endegar van tenir el seu altaveu a través dels mitjans de comunicació. Una d’aquestes mesures va consistir a fer una depuració del cens electoral, on va trobar que hi constaven inscrits 27.000 morts, que immediatament va fer esborrar. Robert va filtrar la notícia a la premsa, dient que a ell no li calia entrar d’alcalde per enriquir-se –de ric, ja n’era– ni perpetuar-se en el càrrec com ja ho havia fet algun dels seus antecessors gràcies als milers de vots de ciutadans difunts que entraven a formar part de la seva collita electoral. Va ser poc després que el ministre d’Hisenda espanyol, Raimundo Fernández Villaverde, per fer front al desastre econòmic sofert arran de la pèrdua de les colònies d’ultramar (Cuba, Puerto Rico i les Filipines), va gravar amb extrema duresa l’impost de rendiment per treball, i el va incrementar en un 300%, una mesura que va afectar sobretot Catalunya. Robert, indignat, va protestar, però la intransigència de l’executiu de Madrid va fer que les posicions es radicalitzessin i l’alcalde, com a capdavanter, va empènyer els contribuents, que es comptaven majoritàriament en el sector dels comerciants i petits industrials, a deixar de pagar els impostos a Madrid, en una vaga fiscal que es va estendre més enllà de Barcelona, en allò que es va conèixer com el Tancament de caixes. S’explica com Robert, des del propi Ajuntament, es dedicava a estripar llicències d’activitat per tal que Hisenda en perdés la pista. Però tot va resultar endebades. Tota la maquinària repressora de l’Estat es va posar en funcionament i se’n derivaren conseqüències greus, com l’embargament de béns i fins i tot l’empresonament de més d’un comerciant. Aquestes mesures van fer que 146 advocats catalans es manifestessin contraris als embargaments per defecte de forma. En contrapartida, el govern espanyol l’únic que va fer va ser disfressar-ho de revolta separatista per evitar que la protesta s’estengués a altres punts de l’Estat. Robert, pel bé dels ciutadans, va dimitir del seu càrrec d’alcalde, només set mesos després d’haver-ne pres possessió. També es diu que des d’aquella feta, la del Tancament de caixes, als catalans se’ns va començar a titllar de gasives. El cert és que a la mort del Doctor Robert, el poble, en agraïment i per subscripció pública –per tant, això de gasives només segons quan i amb segons qui– li va erigir un monument de 12 metres d’altura que en primera instància es va posar a la plaça Universitat. Va ser retirat en època franquista, i es va reinstal·lar el 1985 a la plaça Tetuan de Barcelona. Ciutats i pobles van batejar en honor al doctor Robert algun dels seus carrers, com en el cas de Granollers, Mollet del Vallès, Montmeló, Sant Feliu, Palau, Sabadell o Terrassa.

A la mort del Doctor Robert, el poble, en agraïment i per subscripció pública li va erigir un monument de 12 metres d’altura

La fama del doctor Robert