La ferida oberta dels dèficits a les urbanitzacions
El 39% de les urbanitzacions del Vallès Oriental continuen patint mancances, com ara problemes als paviments o una xarxa de serveis bàsics (clavegueram, connexions d’aigua, electricitat o comunicacions) en mal estat o francament millorable. No es tracta d’una gran extensió, ja que ocupen unes 4.800 hectàrees, extensió que significa el 5,6% de la comarca, però costa no desesperar-se si s’hi viu i es comprova com es van degradant els espais d’ús públic. La majoria d’aquestes urbanitzacions de baixa densitat –al catàleg de la Generalitat elaborat el 2015 s’hi descrivien 161, de les quals 98 regularitzades del tot i 62 de pendents de regularització– van néixer als anys 60 i 70 del segle XX. Era l’època del desarrolismo franquista, un temps en què tenir un xalet a muntanya es considerava un símbol d’estatus a l’abast de qualsevol que pogués hipotecar-se i que el van aprofitar a cor què vols especuladors sense escrúpols, constructors maldestres i autoritats de la dictadura que feien la vista grossa a tot plegat. Amb els anys, de segones residències han anat passant a residències principals, cosa que va evidenciar –i sovint ho continua fent– que aquelles urbanitzacions s’havien fet amb una sabata i una espardenya.
La Diputació i el Consell Comarcal estan liderant la redacció del catàleg d’urbanitzacions amb mancances de la comarca. És una iniciativa que se suma a les accions que des de la recuperació de la democràcia han anat tirant endavant els ajuntaments vallesans. El president del Consell Comarcal, Francesc Colomé, ha estat contundent: “Les urbanitzacions estan avui millor que anys enrera”, i té tota la raó del món perquè s’han resolt alguns problemes flagrants. Però és encara més interessant quan Colomé assegura que per solucionar l’equilibri territorial i la igualtat d’oportunitats de la ciutadania “caldrà la col·laboració de totes les administracions”. És a dir, una col·laboració que ha de fer menys feixuc als veïns el cost d’unes obres necessàries per solucionar els dèficits i que és justament la pedra a la sabata per endreçar aquesta problemàtica. Igual que la Llei de Barris ha servit per redreçar nyaps urbanístics a les ciutats vallesanes la Llei d’Urbanitzacions de 2009 ha de servir per tancar una ferida que fa moltes dècades que roman oberta.