Quan els torno el mòbil, em pregunten si soc de Llinars i quan els dic que sí, em bombardegen a preguntes

Podria dedicar aquest article a la Setmana del Llibre en Català. Em va agradar moltíssim anar-hi i us reconec que el lloc, la tempesta que amenaçava però no, la presentació on vaig ser, les persones que hi vaig trobar, els llibres que –com no– em vaig comprar… tot em va semblar magnífic. Endogàmic una mica, també us ho he de dir, sempre amb els mateixos noms i tal, però magnífic. Que visca els llibres sempre, i les llibreries i les editorials i els lectors. Però no. No li dedicaré l’article de la setmana. Ho faré a la parella estupenda que vaig conèixer a l’estació de tren de Llinars quan hi anava de camí. Plovia moltíssim i ells anaven xops. D’una edat indeterminada, però més grans que jo i més joves que ma mare, allà en un entremig, elegants, molt, molt contents. Em van demanar si els podia fer una foto, allà sota la pluja, a l’estació de tren de Rodalies de Llinars, que deu ser de les més lletges del món. I és clar, els vaig dir que sí. “Que es vegi el nom del poble bé”, insistien. I jo, clic, Llinars del Vallès ben enquadrat amb ells a sota amb un somriure de pam. Quan els torno el mòbil, em pregunten si soc de Llinars i quan els dic que sí, que de tota la vida, em bombardegen a preguntes sobre com és viure aquí. M’expliquen que s’han comprat un pis d’aquests del costat del Teatre Auditori Llinars, que si els conec, em demanem, i jo els dic que sí, que i tant que els he vist i somric pensant com he arribat a detestar-los, la veritat, però que, mira, ara ja m’hi vaig acostumant, que ja se sap que el progrés i la gent i bla-bla-blà. Venen de veure les obres, com van, i ja saben, ara sí, quin és el seu, de pis, i on quedarà i els encanta tant i tant. Estan feliços de deixar Barcelona, em diuen. El fill es queda a ciutat, al pis, i ells han pensat que, per què no, una mica de calma i de muntanya i de silenci i de no patir tant per aparcar i que aquí sembla que hi ha molta tranquil·litat i també molta vida i que és bonic això, oi? I jo em veig parlant que sí, de com ha canviat Llinars, de com de bonic i gran i esportiu i cultural s’està posant i que quina vida de festa, de tradició, de fira, que que bé, sí, oi tant. I la seva il·lusió, preciosa, les seves ganes d’aquest nou projecte, el voler compartir encara un part de vida plegats, de recomençar, se’m cola a dins i em fa somriure a mi també, malgrat la pluja, malgrat l’estació de Rodalies, malgrat el camp que ja no és camp on ara viuran ells i molts com ells. Perquè la il·lusió d’ells és la de tothom que comença i aquest orgull per Llinars la dels que sí, i tant, vivim aquí fa poc –o fa molt– i ens agrada com s’hi està. Cap poble no és perfecte, ja ho sabem, però la il·lusió sí que ho és, ja se sap. I la tenim aquí, enquadrada en aquesta foto que els he fet fa un instant. A més, aquí a Llinars hi ha de tot, oi? Vaja, falten un parell de bons restaurants on vingui de gust sopar entaulat i una bona llibreria, no us ho negaré, nous veïns, però, ei, podeu sopar tranquil·lament mirant el tros de Montseny que, ara sí, veureu des de la finestra del vostre futur proper i, ep, el tren arriba puntual i sempre podeu baixar a la Setmana del Llibre en Català, endogàmica ja se sap, però la mar de bé. Com Llinars.

Quan els torno el mòbil, em pregunten si soc de Llinars i quan els dic que sí, em bombardegen a preguntes

La foto