I al mateix temps: la gent, la gent, la gent, sempre la gent com a última esperança.

Fa uns dies que estic més baixa de moral d’allò normal. Soc d’aquelles incombustibles, jo, però renoi, no sé si ja tot em pesa molt o que això de no poder sortir del municipi mentalment afecta més del compte o que hi ha nebots que no he vist de fa nou mesos o jo què sé, però estic desanimadota i poc optimista. I, a més, em passa que la gent, ara mateix, no m’inspira gaires adjectius positius. Ens veig, a tots plegats, fent una mica el que volem, sense pensar en ningú més que nosaltres, saltant-nos confinaments i normatives perquè ja n’estem cansats i perquè no tenen sentit –que és veritat que no en tenen algunes!– i criticant molt, tot, tot, molt.
I al mateix temps: la gent, la gent, la gent, sempre la gent com a última esperança. Perquè si bé és veritat que la majoria de nosaltres som egoistes i n’estem cansats, també hi ha gent que mira pels altres, que els busca i els estima i dona sense mirar si dona massa, que és l’única manera real de donar, crec.
Dissabte passat, per exemple, em vaig reconciliar una mica amb tota la gent, així en genèric perquè en sortir d’una funció del teatre –que sí, que estan oberts i que sí, que us necessiten!–, un home gran va caure i es va fer un trau al front i puc dir que totes les persones que hi eren a prop van reaccionar d’una manera perfectament humana. Sí: humana, perquè penso que és en l’ajudar i en pensar en els altres on ens hauríem de definir com a espècie.
Ens vam oblidar de coronavirus i de pors i vaig veure com curaven una ferida, oferien suport moral, organitzaven llum i un operatiu d’ambulància i estaven pendents i alerta de tot el que necessitava el pacient.
Em va agradar veure aquesta candidesa, aquesta humanitat en gestos tan senzills com treure’s un abric i posar-li a sobre les espatlles, endreçar-li les coses, donar-li conversa, canviar les gases…
Després va arribar l’ambulància i em vaig enamorar del tracte que els dos sanitaris li van dedicar a l’home i a la seva acompanyant i me’n vaig anar cap a casa celebrant una sanitat que, petada com està, infradotada com està, té grans professionals, té grans persones, té sensibilitats i un saber fer impecable.
Ja és trist que hagin de passar desgràcies perquè surti el millor de nosaltres. Ja és trist que a vegades ens oblidem que la gent, sempre la gent, són meravellosos, també.