La pesta a Catalunya de 1348 (i II)

Si a l’article anterior [llegiu-lo aquí] anunciàvem que el prejudici religiós havia impedit –i encara mira d’impedir en alguns llocs del món– l’avenç mèdic i que els mètodes de diagnòstic del segle XIV se sustentaven sobre bases dubtoses o directament errònies, el resultat no és el mateix si comparem la medicina de la corona catalano-aragonesa de l’època amb la de la resta d’Europa.

El Speculum d’Arnau de Vilanova és una de les millors exposicions de la patologia general medieval. Aquell metge valencià de principis del segle XIV [a la il·lustració d’aquest article] fou, segurament, el millor metge occidental des de Galè, metge del segle II. Hom pot pensar que una flor no fa estiu, però els metges catalans van ser els primers d’Europa a escriure tractats sobre la pesta: el primer llibre sobre la pesta és el de Jaume d’Agramunt el 1348. Recorda, si fa no fa, els metges d’un hospital de Barcelona que van ser els primers, fa uns mesos, a fer un programa d’ordinador on van introduir les històries clíniques de malalts de la Covid-19. Això els va permetre d’anticipar quins malalts empitjorarien i de reduir la mortalitat fent tractament precoç. Jaume d’Agramunt no va estar tan encertat. Va afirmar, com els metges de la universitat parisenca, que la pesta l’havia provocada una mala conjunció astral… Però les pautes preventives que va recomanar no eren desencertades. El distanciament social i l’ús de la mascareta –aleshores una màscara semblant a les màscares de bec llarg del carnaval venecià–, no són un invent del grip espanyol de 1918 sinó que sembla que venen d’aquella època i, per ara, és el que ens ha donat més bon resultat. Això és degut al fet que eren conscients que el contagi –en deien enverinament– es produïa per l’aire –en deien aires pestilencials.

Són els medievals els qui inventen el concepte de distanciament arran de la lepra. També inventen el concepte de confinament, primer a Ragussa l’any 1377 amb la trentena i poc després a Marsella amb la quarantena.
És cert que la societat occidental, després de la caiguda de l’imperi romà, va abandonar el bany, llevat d’Itàlia, però en el nostre cas els àrabs i els jueus el van reintroduir i Arnau de Vilanova ja recomanava a rentar-se un cop per setmana al segle XIII. Sembla que li van fer més cas les dones que els homes perquè Bernat Metge, a finals del segle XIV, fa broma sobre el tema a Lo somni; contraresta la falsa noció que el bany estova i fa emmalaltir i afirma irònicament que les dones estan més disposades a fer l’amor després de banyar-se com les dones jueves… Martí l’Humà envia cartes al seu fill quan és a Sardenya dient-li que només begui aigua bullida i que no s’acosti als aiguamolls. Així que eren perfectament conscients de la necessitat d’un aire net i una aigua neta. Martí el jove va anar resseguint la ruta més ràpida per la riba del riu i va morir de malària al cap de poc. Era l’últim descendent de la dinastia del Casal de Barcelona… El fet ens demostra que els medievals es van fer conscients de la necessitat de la higiene personal i urbana que ara ens permet lluitar contra el coronavirus. Segons la historiadora Teresa Vinyoles, els darrers anys del segle XIV el consell municipal de Barcelona funda el primer servei d’escombraries urbanes. Va anar rebent el nom de tira gats al mar perquè la seva funció era retirar els gats morts de la via pública, la resta de les escombraries vindrien després. Distància social, neteja personal (el bany), confinament (la quarantena), sistemes d’higiene pública com serveis d’escombraries urbans són invents de la baixa edat mitjana…

Els dos únics tractats medievals coneguts sobre la graduació de medicaments després d’Averroes són el d’Arnau de Vilanova i el del barceloní Antoni Ricart, que seguien Al-Kindi avançant-se a Weber Fechner, que diu que per fer variar aritmèticament les sensacions cal variar geomètricament les excitacions. Els metges catalano-aragonesos de l’època (jueus, cristians i algun àrab) eren dels millors d’Europa perquè reunien el coneixement mèdic de tres cultures: la jueva, l’àrab i la greco-llatina. En aquest terreny eren clarament deutors de les traduccions de tractats àrabs i hebreus realitzades pels catalans jueus. Això els va dur a practicar la primera la paratomia –operació a l’abdomen–, que va practicar el barceloní Sixtus Fort l’any 1374.

Gràcies a la incorporació dels coneixements mèdics de l’Orient Proper, els nostres metges tractaven cataractes denses i opaques quirúrgicament i les més lleus mèdicament, i ho feien amb èxit. La cataracta era anomenada aigua a l’ull. I l’operaven amb una agulla. El metge jueu de la corona catalano-aragonesa Cresques Abiabar va operar amb èxit el rei Joan II l’any 1468. La medicina catalana va aportar molt més a l’època del que crèiem fins ara.

Al final de l’edat mitjana no solament van innovar els metges, també hi va haver invencions importants en l’economia. Van inventar els bancs i les lletres de canvi, i els banquers que anaven a fallida i no pagaven els seus creditors eren condemnats a mort. Pere el Cerimoniós, rei de la corona Aragonesa, també es preocupava que els banquers fossin fiables i supervisava la seva ètica abans d’autoritzar-los a operar. L’agilització d’una economia monetària incipient amb la invenció dels moderns mecanismes financers a la baixa edat mitjana no va evitar la crisi econòmica de la segona meitat del segle XIV, però va ajudar a crear una economia monetària que pal·liava la crisi. L’ordenació jurídica del comerç marítim a través del Consolat de Mar, que va servir d’inspiració després a la Lliga Hanseàtica, també va propiciar un comerç segur per mar. L’arribada del blat de Sicília, que aleshores formava part de la corona catalano-aragonesa, va salvar de més d’una fam la ciutat com en l’antiguitat havia salvat la ciutat de Roma.

Hi ha una intersecció molt bonica d’aquella època entre economia política i sanitat pública. Hem dit que el segle XIV va ser un segle de grans invents, com el de la creació dels bancs, les primeres operacions mèdiques arriscades i operacions fines com les de les cataractes: també d’avenços en la higiene i la prevenció directament incitats per la monarquia del Casal de Barcelona i el Consell de Cent barceloní. Però no solament foren els reis i els metges els qui van reaccionar davant del desastre de la pesta. La societat catalana va reaccionar amb una força moderna i sorprenent davant la malaltia. A Barcelona hi havia sis petits hospitals a finals del segle XIV, quatre de l’església i dos de civils, més dels que podíem suposar… El Consell de Cent va creure en els seus metges i va organitzar col·lectes per construir un gran hospital. Era la primera vegada que una gran capital, aleshores d’uns 30.000 habitants, es proposava una fita com aquella. La cosa de les col·lectes sembla que es va anar allargant. Però els reis catalans, Joan I i el seu germà Martí l’Humà, sentien una viva preocupació per la consolidació d’una sanitat pública –al segle XIV!–. El rei Martí feia temps que estalviava per fer-se un palau prop de les Drassanes de Barcelona. Estava esperant a completar el clavegueram d’aigües brutes que baixava per la Rambla perquè Martí va recuperar la idea romana del clavegueram, que havia estat abandonada. Devia estar tip que les aigües brutes anessin pel mig del carrer. Hi havia un carrer a prop del palau que rebia el nom popular del Merdançà i, amb aquest nom, ja està tot dit. Esperava la finalització de la claveguera de la Rambla per fer-se un palau a tocar de les Drassanes, volia que li toques l’aire de mar més net. Per finançar aquest nou palau amb més bons aires i més assolellat que el de la plaça del Rei, estava estudiant si podia dividir en pisos del Palau Menor i vendre’ls per finançar-lo, una idea especulativa aleshores nova.

Martí l’Humà va considerar més important que la ciutat disposés d’un gran hospital; va donar tota la pedra i tota la fusta que havia anat adquirint per al seu palau –que mai no es va arribar a construir– i així van arrencar les obres el 1401. Així es va començar a construir l’hospital de Santa Creu que dona nom al carrer de l’Hospital de Barcelona. Fou l’hospital de la ciutat fins al 1926. Les seves sales, amb arcs apuntats, eren una cosa moderníssima per a l’època, perquè els malalts s’hi estaven tan amples com al Saló del Tinell del palau major de la plaça del Rei. L’edifici actualment allotja la biblioteca de Catalunya, i el seu claustre amb pati és un dels indrets més bonics de la ciutat actual.

Construcció d’hospitals, creació de mecanismes financers i regulacions comercials, higiene personal i col·lectiva, canalitzacions d’aigües brutes, quarantenes, distanciament social són coses que devem als medievals. Tot i que també els devem la intolerància religiosa, la seva experiència ens ensenya que és en l’hibridatge de diferents tradicions culturals que tot sovint es troba el progrés mèdic i científic.

L’autor agraeix a les bibliotecàries de la Garriga l’ajuda que li han brindat per poder llegir els llibres necessaris per a aquests articles