Molts progressistes ben intencionats no s’adonen que qualsevol exageració a denunciar els mals que patim és vitamina per als corrents ultraconservadors que ens volen redimir

El pessimisme és reaccionari. Si més no el pessimisme col·lectiu en relació amb l’esdevenir de la humanitat. Donald Trump descrivia la societat americana parlant de “mares i fills atrapats en la pobresa”, d’“un sistema educatiu que priva de tot coneixement els nostres joves i magnífics estudiants”; i es referia als “delictes i les bandes criminals, i les drogues que han arrabassat massa vides” com una “guerra declarada que s’està expandint i fent metàstasi”; i també es queixava de “l’estructura global del poder” que ha erosionat “els fonaments espirituals i morals des cristianisme”. Davant d’un panorama de desolació i degradació social, pintat amb tons que fan basarda, sorgeixen les receptes del conservadorisme més integrista com a necessàries. Contra una suposada degeneració general, ofereixen mà dura i la seguretat aparent que proporcionen les solucions del passat. La victòria de Trump –relativa– se sustenta sobre una sèrie d’idees catastrofistes molt esteses entre una part important de la població. Com diu Steven Pinker, “aquestes idees inclouen el pessimisme sobre el rumb que està agafant el món, el cinisme sobre el valor de les institucions de la modernitat i la incapacitat de concebre un propòsit superior en res que no sigui la religió”. Des del segle XVIII el món occidental ha viscut una etapa de progrés inimaginable abans. Va ser el racionalisme incorporat per la Il·lustració que ho va fer possible. El desig de comprendre la realitat va portar a aplicar la raó, que va evitar de recórrer a fonts d’engany com la fe, la revelació, l’autoritat, el carisma, la superstició, l’endevinació... Ens diu David Wootton que un anglès culte del 1600 creia en bruixes, unicorns i homes llop, confiava en ungüents miraculosos, creia en l’alquímia, acceptava que l’arc iris i els cometes eren senyals de Déu i que la Terra estava quieta. Amb aquestes creences no avançava el coneixement, ni la ciència ni la tècnica. Però Kant va dir a l’ésser humà: atreveix-te a saber, és a dir, practica la llibertat de pensament i gosa comunicar allò que descobreixis. La raó va passar a poc a poc a il·luminar el món, i va desterrar l’obscurantisme. La ciència –el refinament de la raó a fi de comprendre el món– va iniciar un creixement imparable que ara trobem normal. El progrés, en definitiva, ha marcat l’esdevenir dels segles XIX i XX i es dispara en el XXI. Ara ens sembla normal –i exigible– que un nadó tingui una esperança de vida de 80 anys, que els mercats estiguin curulls de menjar, que disposem d’aigua neta i electricitat a casa, que tinguem píndoles contra el dolor, que puguem criticar els poderosos i la religió sense problemes, que elegim els governants, que l’educació estigui garantida i que puguem portar el coneixement i la cultura universals a la butxaca. I cada dia més humans assoleixen aquestes fites. No vol dir això que ignorem tots els mals que pateix la humanitat ni que haguem de callar o dissimular tot allò que necessita un canvi. Però molts progressistes ben intencionats no s’adonen que qualsevol exageració a denunciar els mals que patim, cada generalització no justificada sobre els problemes del nostre món, és vitamina per als corrents ultraconservadors que ens volen redimir. Necessitem anàlisis ponderades i equilibrades, posant a la balança tot allò que la raó, el progrés i la democràcia han aportat. I que no tenim assegurat per sempre. (Continuarà)

Molts progressistes ben intencionats no s’adonen que qualsevol exageració a denunciar els mals que patim és vitamina per als corrents ultraconservadors que ens volen redimir

La il·lustració (I)