El producte brut mundial ha crescut 120 vegades des de la Revolució Industrial i 200 vegades si anem a l’inici de la Il·lustració. Sempre la Il·lustració!

L’any 2000 les Nacions Unides fixaven l’objectiu de reduir la pobresa extrema en el món a la meitat en 25 anys. Semblava utòpic, però s’ha assolit cinc anys abans del termini. Ara l’Agenda 2030 fixa l’objectiu d’erradicar la pobresa extrema arreu, cosa ben possible si tenim en compte l’evolució del món. En 200 anys la taxa de pobresa mundial ha caigut del 90% al 10%. I gairebé la meitat d’aquesta disminució s’ha produït els darrers 35 anys. Max Roser afirma que els mitjans podrien publicar aquest titular cada dia: “El nombre de persones en pobresa extrema s’ha reduït a la meitat des d’ahir”. I el podrien publicar des de fa 25 anys, diàriament. Hi ha moltes dades que ho corroboren: a la Xina i a l’Índia hi ha milers de milions de persones que han sortit de la misèria; 30 països han duplicat la seva riquesa en 18 anys, com Bangladesh, El Salvador, Etiòpia, Mongòlia, Moçambic, Ruanda, Vietnam..., i altres fins fa poc miserables com Corea del Sud, Taiwan i Singapur són avui països rics. Com és possible aquest miracle? El producte brut mundial ha crescut 120 vegades des de la Revolució Industrial i 200 vegades si anem a l’inici de la Il·lustració. Sempre la Il·lustració! Doncs sí, perquè la raó i la ciència, una vegada alliberats de l’obscurantisme i de la rutina, van produir canvis en la producció (especialització, màquines, transports...), en les institucions (llibertat econòmica, lleis per al comerç, garanties...) i en els valors (el comerciant passa a ser més considerat que l’aristòcrata, el sacerdot i el militar, les figures no productives reverenciades a l’Antic Règim). Tot plegat desencadena la modernització i la millora de la productivitat, que comporta el creixement constant de la riquesa. Com és que no en som gaire conscients? Doncs segurament perquè ens hem preocupat sobretot –i fem bé– de la desigualtat, de la distribució, més que de l’augment global ininterromput del benestar. Aquest creixement, que sembla imparable, posa a les mans dels humans, per primera vegada, la capacitat de donar una vida digna a tothom. L’esmentada Agenda 2030 de l’ONU mira cap aquí. Si és així, el pessimisme, per a què o a qui serveix? Serveix per matar l’esperança en un món més benestant i just. Si és possible aquest món, cal ser molt malvat per no desitjar-lo. En canvi, si és impossible, si anem a la catàstrofe, si cada dia estem pitjor, campi qui pugui! Un exemple: vaig sentir una candidata de la dreta donant per fet que el sistema públic de pensions està abocat al fracàs. Ja ni ho argumentava, ho donava per sabut. I en treia les seves conclusions, privatitzadores, és clar. Quants progressistes no li han preparat el terreny sense voler? Quantes persones no temen pel seu futur per aquest motiu? Però quan els malastrucs donen xifres sobre pensions no tenen mai en compte que la productivitat creix cada dia. I que si la feina la fan els robots, creixerà encara més! Sortosament, no tenim un problema de creació de riquesa, sinó de distribució. Si anem a la catàstrofe, campi qui pugui! Si podem salvar-nos tots, tot el suport a les opcions que ho facin possible. Per això insisteixo que el pessimisme, el fatalisme, el catastrofisme, fan el joc als reaccionaris. Sí, ja sé que ara caldria parlar del canvi climàtic, que no el tenim controlat. Evitarem el desastre? Per fer-ho breu, ja que s’acaba l’espai i aquesta sèrie, només citaré el paleontòleg Arsuaga: “No hi haurà desastre. Tenim intel·ligència i voluntat. La millor manera de predir el futur és crear-lo.”

El producte brut mundial ha crescut 120 vegades des de la Revolució Industrial i 200 vegades si anem a l’inici de la Il·lustració. Sempre la Il·lustració!

La Il·lustració (i IV)