Ens cal defensar els ideals de la Il·lustració enfront de les noves supersticions que –paradoxalment– envaeixen la nostra societat hipertecnificada

Dèiem la setmana passada que el pessimisme sobre l’evolució de la humanitat és reaccionari i que és aprofitat pels corrents ultraconservadors per proposar les seves solucions regressives. També dèiem que l’etapa inaugurada al segle XVIII amb la Il·lustració –la fi de l’obscurantisme, el predomini de la raó, el desenvolupament de la ciència i de la tècnica, la llibertat, la democràcia– ha comportat uns nivells de benestar als humans inimaginables abans. De fet, la creença en el progrés com a bo i imparable, que neix en aquesta època, és la nova religió i és compartida per les grans ideologies. Liberalisme, socialisme, comunisme... totes tenen en comú aquest optimisme i una fe cega en les bondats del progrés. És a finals del segle XX i en els nostres dies que el progrés s’accelera tant que ens desconcerta i comencem a dubtar de la seva bondat. Però aturem-nos un moment. Els ideals de la Il·lustració encara cal defensar-los. Primer, perquè no han arribat de la mateixa manera a tota la humanitat. El món occidental, que els ha descobert, ha de refermar la seva vigència i ha de vetllar per la seva expansió. De cara al món islàmic, per exemple, que en molts aspectes no ha superat la submissió a la religió. Per això alguns, víctimes de l’obscurantisme, són encara capaços de massacrar infidels. I així creuen guanyar el paradís. Com havíem fet els europeus amb les croades, amb la Inquisició, amb les guerres de religió o amb la cacera de bruixes. Shira Maher, antic dirigent gihadista i ara analista dels moviments islàmics radicals, demana aquest compromís nostre: Occident és molt tímid en la defensa dels seus valors del liberalisme clàssic. No tenim confiança en ells. Ens provoquen incomoditat. També ens cal defensar els ideals de la Il·lustració enfront de les noves supersticions que –paradoxalment– envaeixen la nostra societat hipertecnificada. En el nostre món atabalat i desconcertant, per a alguns és igual vacunar els fills que no fer-ho. I així ressorgeix el xarampió a Itàlia, on la ultradreta governant posa en dubte la conveniència de les vacunes. O hi ha malats de càncer que deixen els tractaments mèdics per acollir-se a pseudoteràpies màgiques, sense cap fonament. Cap avenç no està adquirit per sempre i potser l’educació ha oblidat explicar els fonaments del mètode científic i la seva diferència en relació amb les inspiracions, els sentiments o els pressentiments. En la vida i en l’educació, durant molt temps havíem ignorat el valor de les emocions, que no s’oposen a la raó sinó que la complementen. Però des de fa unes dècades allò emocional ho abassega tot. Si només atenem a les emocions, una sensació, una inspiració, l’instint, o un sentiment valen igual –o més– que un teorema matemàtic. O pitjor: allò màgic o basat en sensacions té les de guanyar enfront de l’adquisició de coneixement, sovint una tasca més àrida i àrdua. L’autoajuda de qualsevol espavilat i les mil creences d’il·luminats sense escrúpols prevalen sobre el pensament rigorós i la pacient recerca científica. Com ens deia el filòsof Markus Gabriel des de La Vanguardia: “Si estàs deprimit perquè el teu sou és escàs, no busquis un psicòleg, sinó un sindicat”. Qui diu psicòleg pot dir, amb més raó, qualsevol autoproclamat coach o miraculós curandero. Les noves o velles supersticions, sovint adornades de llenguatge poètic i bons sentiments, retornen amb força, en part impulsades per un pessimisme i un fatalisme, infundats, sobre el nostre món i la seva evolució. (Continuarà)

Ens cal defensar els ideals de la Il·lustració enfront de les noves supersticions que –paradoxalment– envaeixen la nostra societat hipertecnificada

La Il·lustració (II)