La crònica del que li ha passat a l’Adrià Carrasco, el noi del CDR d’Esplugues, podria ser la del teu fill. És un relat d’impotència, por i tristesa

Dissabte, 8 de setembre de 2018 Matí He començat a llegir Feliçment sóc una dona de la Maria Aurèlia Capmany seguint la recomanació del Jordi Fernando, l’editor de Meteora, que va treballar amb l’escriptora i coneix bé la seva obra. He agafat, també de la biblioteca, la biografia que l’Agustí Pons ha publicat recentment en aquesta editorial per comprendre millor la gran personalitat d’aquesta gran intel·lectual del segle XX. Diumenge, 9 de setembre de 2018 Matí Ahir vaig veure l’Adrià Carrasco, el noi del CDR d’Esplugues, al programa FAQS [a la fotografia]. Tinc un fill de 25 anys. Penso en la seva mare i caic dins la seva pell. És de nit. La Guàrdia Civil pica a la porta de casa. Són molts. Saps que busquen el teu fill. Corres a avisar-lo abans d’obrir. Està dormint. El despertes esverada. No sap què passa, si està despert o somniant. Es vesteix el primer que troba i fuig corrent. Amb prou feines li pots dir adéu, li supliques que vigili, li dius que l’estimes. A la porta els crits no s’aturen. Nerviosa els dius que ja va. Mentre ell, qui sap on és. Pregues perquè sigui prou lluny. Feia temps que paties que això pogués passar. I finalment, ha passat. El persegueixen com a un delinqüent perillós. La Guàrdia Civil regira casa teva de dalt a baix, agafen el seu mòbil i l’ordinador. Troben cotó fluix i cordills, ells diuen que són metxes. Estan emprenyats perquè se’ls ha escapolit. Saps que les coses no van bé, que té molts números que l’acusin de terrorisme. Després de molta estona acaben marxant, però res ha acabat, tot just ara comença el malson. Durant els pròxims dies assetgen els veïns del poble, intimiden els seus amics. El nom del teu fill ressona a la televisió i a la ràdio. És un fugitiu. Passarà un mes abans no el puguis tornar a veure i abraçar. Ja n’han passat més de quatre i no ha pogut tornar. Potser passaran molts anys fins que pugui tornar. Aquesta és la crònica del que li va passar a l’Adrià Carrasco, però podria ser la del teu fill. És el relat de la impotència, la por i la tristesa d’haver-ho de deixar tot sense poder ni acomiadar-te. Tarda Aquest matí he baixat a la Setmana del Llibre en Català. Els meus ulls llaminers es perden entre els diferents estants, com els d’una criatura en una botiga de joguines. Abans de començar l’itinerari literari encara tinc temps de passejar una mica tafanejant els llibres. Davant del Punt d’Informació, ens hem aplegat el grup que farà la ruta Maria Aurèlia Capmany de la mà de la Maria Nunes. Anem fins la plaça de la Cucurulla, ens aturem en una portalada on el personatge d’en Jeroni Campdepadrós, de la novel·la Un lloc entre els morts, podria haver tingut el seu palauet. Traiem el nas al carrer del Pi, on aquest personatge tenia una amant agavatxada i hi havia el Palau del Baró de Maldà. Continuem pel carrer de la Portaferrissa. Descobrim que al carrer de Petritxol va viure el dramaturg Leandro Fernández de Moratín, curiosament –en el mateix edifici on va néixer l’escriptor i polític Maurici Serrahima–, a l’edifici del costat d’on va viure i morir Àngel Guimerà. Passant per davant del Palau Moja arribem a la Rambla, on passa de tot, fins i tot una dona gran muntada en patinet, em frego els ulls i veig que és real. A l’església de Betlem les campanes toquen a missa. Allà, la Maria Aurèlia anava a beneir la palma. Una mica més avall, el rètol modernista del taller d’esmolar ganivets de Manuel Boue ens indica on hi havia la cistelleria del seu pare i vivia la família. A terra veiem un poema visual d’en Joan Brossa, L’antifaç, i la Maria ens recorda que la Capmany era una gran amant de la cultura tradicional i dels carnavals de la ciutat. Entrem al carrer de la Petxina, on la família va llogar un pis, ben a prop de la botiga, on només anaven a dormir. Arribem al Palau de la Virreina on havia tingut el despatx quan fou regidora de Cultura del govern socialista. Un edifici que va ser propietat de Manuel d’Amat, virrei del Perú i oncle del baró de Maldà, casat amb Maria Francesca Fivaller, la vídua coneguda popularment com La Virreina. La Maria Aurèlia deia amb ironia: “La Virreina sóc jo.” Hem desfet el camí seguint la ruta que de petita feia per anar a l’escola Montsessori de doña Mercè Climent, l’actual Museu Marés. I altra vegada cap a la Catedral. Cada racó de Barcelona està farcit d’història i literatura.

La crònica del que li ha passat a l’Adrià Carrasco, el noi del CDR d’Esplugues, podria ser la del teu fill. És un relat d’impotència, por i tristesa

La impotència, la por i la tristesa d’haver-ho de deixar tot sense poder ni acomiadar-te