La indústria, un patrimoni massa afeblit
El patrimoni econòmic que la indústria suposa per al Vallès Oriental es ressent periòdicament de decisions empresarials que l’afebleixen. En part, és resultat d’un creixement en el passat molt basat en l’acollida d’iniciatives provinents d’una deslocalització industrial del nucli metropolità, el que va limitar el desenvolupament d’un teixit empresarial autòcton més disposat a conservar la seva implantació al territori. L’acollida d’iniciatives procedents d’aquella relocalització va permetre –i en bona part continua permetent– disposar d’un gran potencial productiu, exportador i també laboral, però que queda a expenses de decisions que no es prenen directament al territori.
Són aquestes decisions llunyanes les que acaben comportant que, en un degoteig més constant del que seria desitjable, es produeixin tancaments empresarials dolorosos. En les últimes setmanes, avança, per exemple, el procés de tancament de Bosch a Lliçà d’Amunt. Era l’últim reducte d’una companyia fruit de l’emprenedoria autòctona, amb dècades de trajectòria i que havia tingut un paper referent internacional quan va passar a titularitat d’un grup global. Però, de nou, una decisió presa a centenars de quilòmetres ha empès l’empresa al tancament i als més de 300 treballadors de la factoria a buscar nous horitzons laborals, perquè les alternatives que es plantegen només arriben per mantenir una mínima part de la plantilla. No és l’únic exemple d’afebliment industrial. Un altre cas actual és el de Cricursa, amb una crisi financera que ha enfonsat un emblema industrial i ha arrossegat més de la meitat de la plantilla a l’atur, però hi ha encara molts més exemples amb empreses que directament han tancat, i amb instal·lacions reconvertides en centres logístics.
Els discursos oficials remarquen la importància de conservar el patrimoni econòmic que suposa la indústria, però sovint els resultats obtinguts quan es produeix una decisió dràstica destaquen més pels discursos que pels resultats. Mantenir la indústria com un patrimoni econòmic requereix més dosis de proactivitat, perquè els temps de les inversions que venien soles són cosa del passat.