"Com menys et veu el món, més veus i et veuen els que de veritat t'importen i en saben"

Tinc una amiga estupenda que té 12 anys més que jo. Aquesta edat, a part de fer-li guanyar bellesa i un tarannà vital que envejo, li atorga –també, és clar– saviesa extra. La que només et dona l’edat i anar-les veient passar de tots colors i anar col·locant tothom i tot al seu lloc i per mèrits propis.

Fa anys que aquesta amiga em va dir que a partir dels 40 s’havia anat tornant invisible. No us podeu imaginar lo guapa que és aquesta amiga i com m’estranyava que això fos cert, però a mesura que totes les amigues i jo mateixa hem arribat a aquesta edat he anat veient com n’és, de certa, aquesta afirmació. Entengui’s: no per a tothom, no per a totes, no per a tots els àmbits. Un moment: no em salteu al coll abans d’explicar-me.

En fas 40 i et sents millor que mai. Això és així. Ho juro. Ja saps moltes coses, però encara fas coses per primera vegada i ja ho has viscut i sentit gairebé tot, però encara sents una intensitat brutal i sí, sí, sí: ja comences a saber qui vols i qui no, qui ets i qui no i oh, què bé. Però per a la societat –aquella que no et coneix realment, la que només mira–, et vas tornant invisible. Ja no ets jove-jove ni sexualment ni físicament ni estèticament. I com que et sents millor que mai, comences a passar una mica de tot i també, és clar, d’arreglar-te perquè sí i a tothora… potser tu també busques aquesta invisibilitat, una mica.

Comences també a ser invisible per als fills. Que ja era hora. I potser també, per a la parella, tot i que és un assumpte en el qual no vull entrar ara perquè no va d’això l’article.

El cas és que d’alguna manera, tot i que hi hagi molts i molts separats i separades que busquen parella, ja no estàs al mercat primari de l’emparellament, si és que hi vols ser. Ni tampoc a l’aparador de la joventut ni als referents audiovisuals ni tampoc a la publicitat. Aquesta invisibilitat externa que em deia la meva amiga té una vessant privada meravellosa: et saps i et sents estimada com mai pel teu grups d’amigues, per les dones fantàstiques amb les quals et fas, que –i tu també ho veus en elles– t’han començat a saber més fantàstica i espectacular que mai!

Hem après, nosaltres també, a mirar dins. A mirar des de dins. Hem arribat a un nivell superior de coneixement. És així.

M’he canviat de look aquests darrers dies. Un tall de cabells important. Tots els comentaris dient-me que guapa que estic han estat d’aquestes dones amigues que em saben visible. La resta del món no ho ha vist perquè ja no em veu.

El que no em va dir la meva amiga estupenda i ara ja sé que també és veritat és que ja va bé. Que com menys et veu el món, més veus i et veuen els que de veritat t’importen i en saben.