La vida té una cruel manera de demostrar-te, a vegades, que mana ella. Tots sabem, en teoria, que no acabem […]

No entenc que la vida hagi d’ensenyar-nos les coses a les males / il·lustració: Shigeo Fukuda (1932-2009) La vida té una cruel manera de demostrar-te, a vegades, que mana ella. Tots sabem, en teoria, que no acabem de controlar res i que poden passar mil coses a cada moment i que els plans ens poden canviar i les notícies ens poden sorprendre i que alguna cosa mana més que nosaltres fins i tot a la nostra pròpia vida. No m’agrada gaire el concepte de destí ni el de fat ni el de déu, però és cert que la vida mana. Me la imagino normalment tranquil·la i mig adormida, però a vegades es desperta d’una mala nit i ens observa. És com si estigués a l’aguait i veiés que ens despistem, que ens acomodem, que col·loquem bé els coixins de l’autocomplaença i la seguretat i la felicitat i ens hi arrepapem, i ella no ho pogués suportar. I ella agafa els seus súbdits més terribles: la mort, el dolor, la malaltia, la pèrdua... i te’ls acosta ben a prop. Tan a prop que no pots ni respirar. És la manera que té, altiva i estúpida, de recordar-te que tot aquest poder que sents, aquestes obsessions ridícules que t’acompanyen, aquestes fites materialistes que tant et motiven són xavalla. Aquesta lliçó és verídica i valuosa, però la manera que té d’ensenyar-la, potser perquè no té cap més remei i no atenem a lliçons ben simples, és excessivament cruel. A vegades, a més, la vida, empoderada amb els guixos, la pissarra, la classe tota plena i atenta, sembla una mestra tirànica que retorça els subtemes de la lliçó perquè tot plegat et deixi sense capacitat pulmonar, sense esma de rèplica, sense cap més remei que repetir la lliçó un cop i un altre, no amb convenciment ni amb ganes d’aprendre-la, sinó amb l’única esperança que la lliçó en si s’aturi i permeti que aquest espai que ens ha estat robat per la mort, el dolor, la malaltia o la pèrdua, ens sigui retornat –almenys en part– i puguem continuar somiant que controlem alguna cosa, que la nostra vida és nostra, que sabem de què va tot plegat. Sovint no entenc que la vida hagi d’ensenyar-nos les coses a les males. Sovint no entenc que necessiti el dolor per transmetre cap aprenentatge ni de la mort tampoc, a vegades totalment impossible d’assumir perquè ens aferrem a allò que importa. Per molt valuosa que sigui la lliçó, potser la manera d’ensenyar-la no és correcta. Hi ha mètodes educatius que no es poden pair de cap manera, que són inhumans. La vida és fràgil i potser l’única manera que té de recordar-nos que l’hem de venerar com es mereix, és amb una didàctica insuportable. No hi estic d’acord, que la fi justifica els mitjans. No. No sempre. Potser mai. Venero la vida, l’adoro, l’espremo, la reverencio i la celebro, però a vegades no puc entendre els seus mètodes. La lliçó és valuosa, sí. I només ens queda l’amor. També. Però hi ha vegades que costa massa d’empassar.