La llum és massa barata
Si la pregunta fos: “És previsible una acció política intensa i amb visió estratègica per reduir el que es paga a la factura de la llum”, la resposta seria que no hi ha eleccions a la vista.
Per simplificar el debat i no condicionar-lo amb elements externs, aïllarem el drama de la vulnerabilitat econòmica dels consumidors. Als països avançats i democràtics, quan la seva gent passa per moments de dificultats econòmiques o del tipus que sigui, fan servir els Pressupostos Generals per donar-los cobertura. Posar adjectius a la pobresa –i parlar de pobresa energètica– forma part de l’estratègia per no fer front al problema de fons, que és la pobresa pura i dura i que el síndic de greuges ja va posar sobre la taula l’any 2014 al seu informe sobre el dret als subministraments bàsics, on remarca les distorsions que causa el fet de barrejar política social i política energètica.
Per tant, per poder analitzar el preu de l’electricitat, no inclourem la perspectiva de la vulnerabilitat econòmica. Ens centrarem, doncs, en aquelles famílies i empreses que encara poden pagar les factures.
L’electricitat ha de ser molt barata a Espanya, ja que segons l’informe de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) del tercer trimestre del 2020, només el 3,1% dels consumidors van canviar de comercialitzadora elèctrica. El mateix any, un 12% d’usuaris van canviar d’operador de telefonia mòbil. Al Regne Unit fa anys que, pel que fa els proveïdors d’electricitat, el rati de canvi és superior al 20% i molt sovint per sobre del 25%. Els consumidors del Regne Unit són molt sensibles als canvis de preu i a les ofertes, no només de preu sinó també de serveis de les comercialitzadores, que han de ser altament competitives. A Espanya, la llum deu de ser molt barata, ja que no motiva que es busquin ofertes alternatives de forma majoritària. Al Regne Unit, una comercialitzadora que badi pot perdre tots els seus clients en quatre anys. A Espanya, una comercialitzadora que no aporti res trigarà més de 30 anys a perdre tots els clients. Canviar de comercialitzadora de la llum és tan o més fàcil i ràpid que canviar d’operador de mòbil.
L’electricitat ha de ser molt barata, ja que a Catalunya no es veuen plaques solars ni a les teulades de les llars ni als polígons industrials. Posar plaques és comprar electricitat molt barata a 30 anys vista, sense impostos, i a preu fix. Ha de ser molt barat un bé o servei que no motiva a reaccionar de forma majoritària quan duplica o triplica el seu preu, tot i que les tecnologies són molt madures i econòmiques, i que hi ha un bon nombre d’ajuntaments que fan bonificacions força importants. Només cal trucar a dos o tres empreses de les que s’anuncien als mitjans de comunicació i demanar un pressupost. Si algú en té dubtes en l’aspecte financer i li preocupen els terminis de recuperació de la seva inversió, han de saber que és molt més ràpid que no pas el de la televisió de moltes polsades que van comprar sense pensar-s’ho gaire o del cotxe que ja han ensenyat a totes les amistats i saludats.
Ens hem de felicitar i reconèixer els pioners que ho estan fent, ja que és gent que ha abandonat les mètriques del segle passat i han adoptat indicadors per valorar les inversions amb visió de rendibilitat de la sostenibilitat, que és positiva per a qui ho fa i també per al seu entorn.
¿Pot ser que la majoria de la població esperi una acció política que ho solucioni sense haver d’intervenir personalment? Ja hem vist una rebaixa de l’IVA –és a dir, reduint els ingressos de l’Estat–, que s’hauran de traduir en menys despesa o en nous impostos. Un mer canvi de cromos que afectarà negativament els mateixos que ha beneficiat. Sabem que quan la càrrega impositiva baixa, hi ha tendència que el diferencial es converteixi en marge comercial de les empreses, i encara més si hi ha un oligopoli.
MONOPOLIS I OLIGOPOLIS
Un mercat, per ser lliure, ha de ser transparent i comptar amb molts participants. A l’extrem contrari hi ha el monopoli. I si hi ha pocs participants que acaparen una bona part del mercat, tenim un oligopoli. Les decisions d’un monopoli es prenen a dins d’un despatx tancat. Les d’un oligopoli, fent el mateix que fa el veí perquè tots aspiren al màxim benefici, i ningú no vol trepitjar la sotana de l’altre.
Al sector de l’energia no tenim un oligopoli. En tenim tres, formats per les mateixes empreses, que sumen posicions dominants tant al sector de la generació, com al de la distribució i també al de la comercialització.
Afortunadament, hi ha ajuntaments que estan fomentant la creació de comunitats energètiques, en benefici del mateix Ajuntament, que rebaixant la factura elèctrica disposarà de més recursos econòmics, i en benefici de la ciutadania, que aprofitarà el preu de l’energia generada en teulades públiques, participant d’una acció comunitària. Encara millor és el cas de qui té plaques a la seva teulada i també participa d’aquests esquemes d’energia comunitària.
I, per acabar, desprès d’haver parlat només del preu, no ens hem de permetre passar de puntetes per sobre d’allò que veritablement compta, que és la reducció de les emissions de CO2 per mitigar al més ràpidament possible els efectes del canvi climàtic provocat per l’escalfament global. Aquest és l’objectiu que justifica tot allò que fem, malgrat que l’electricitat sigui extremadament barata.
