Qui tingui teulada ja fa tard per posar-se plaques. I qui no en tingui, que exigeixi al seu ajuntament la creació de sistemes d’autoconsum

Tothom intenta explicar el que està passant i com afecta els preus de l’energia, tractant d’interpretar el passat i mirant cap al futur, com si tot hagués d’evolucionar de forma lineal i predictible, per complexa que sigui la predicció. Ningú no va predir els efectes devastadors del Glòria, ni ningú no va preveure la pandèmia i les seves onades, ni el Filomena, i tot s’ha anat sumant, i ha acumulat l’impacte sobre la societat i els que en formem part, quan encara no havíem sortit dels efectes i les retallades de la crisi financera. Són aquestes situacions disruptives, que trenquen tendències previsibles, les que ens posen al nostre lloc com a peces irrellevants davant els fenòmens de la natura, tot i que la majoria siguin l’efecte de l’acció dels humans, que actuem imposant els nostres desitjos per sobre de tot. Regnem destruint l’entorn, amagats darrere una cortina que s’anomena progrés.

I ara, per posar la cirereta, ha començat la part visible d’una guerra, previsible o no, però indubtablement planificada. Segurament no ens posaríem d’acord a dir qui l’ha planificat: Darth Vader, els fabricants d’armes, Occident, els magnats dels combustibles fòssils… Ves a saber qui va prémer el botó que ho va posar tot en marxa. Però el que estem veient en directe és l’efecte pervers i maleït –amb morts de persones de totes les edats i condicions i destrucció– per decisions preses amb anterioritat en benefici d’algú. No es provoquen guerres per perdre poder ni diners.

Com a conseqüència, sembla que haguem d’acceptar que el preu de la llum i el gas no parin de pujar i que cada dia sigui més difícil per a famílies i empreses pagar la factura. A Europa està entrant cada dia el mateix gas que entrava fa un any; hi ha més renovables i es produeix la mateixa electricitat. Si la generació i el consum són els mateixos: on són les regles del mercat? Estem parlant d’especulació? Estem parlant d’una situació que beneficia les grans empreses del sector?

Al seu moment, a finals del segle XX, es van dissenyar uns mercats de l’electricitat que van servir per obrir a la competència un sector que s’acabava de liberalitzar, i va facilitar així que una petita comercialitzadora pogués comprar electricitat al mateix preu que la més gran del sector, i que un petit productor d’electricitat pogués vendre-la al mateix preu que els més grans. El preu horari del mercat semblava ser just i una font d’oportunitats a favor de la competència. Tot i això, ja fa anys que s’han detectat imperfeccions d’aquests mercats, algunes de les quals a causa de l’operativa d’un oligopoli que posa en qüestió que siguin de debò mercats en règim de lliure competència.

Les solucions que hi ha sobre la taula proposen separar mercats per tecnologies. Si una central nuclear té un cost de generació de 5 euros per megawatt-hora (MWh) i les coses li van molt –i molt– bé quan al mercat es paga a 50 euros per MWh, com podem acceptar els que paguem pel servei que rebem, que sense que res no hagi canviat a la seva tecnologia ni als seus costos, ara estigui cobrant a 400 euros per MWh?

És per això que es proposen dos o tres mercats diferenciats. En el cas de tres mercats, un seria per a les renovables no gestionables, que inclou la petita hidroelèctrica, l’eòlica i la solar; un segon, amb la gran hidroelèctrica i la nuclear, i un tercer mercat per al gas i el carbó. Això faria tenir tres preus per a tres volums d’energia amb diferents tecnologies, i el preu que el consumidor pagaria dependria de l’estratègia de compra de la seva comercialitzadora. En qualsevol cas, però, el preu més car deixaria de ser el preu per a tothom.

Sembla que hi ha moviments a la Comissió Europea per treure el preu del gas del sistema per marcar el preu de l’electricitat. Però també hi ha moviments interns en contra, amb l’argument que això anirà en contra de la llibertat del mercat. Des de l’illa energètica que és la península Ibèrica podem dir que el que va en contra del mercat és tolerar els oligopolis.

Mentre aquells dels qui no sabem els noms fan la seva, quin espai ens queda a nosaltres per sortir del pou? Hi ha una acció que hem de fer individualment, que és consumir d’un altra manera per tenir un impacte col·lectiu. Al seu llibre Economia en el canvi climàtic (Icària, 2021), en Joan Vila proposa tornar a la societat frugal dels anys 70, mantenint la qualitat de vida i els serveis actuals. És molt fàcil i molt efectiu, ja que bàsicament deixem de malbaratar recursos econòmics, energètics i naturals. Un cop consumim de forma racional, pensant en les limitacions del nostre entorn, ens toca generar energia renovable i de proximitat.

Ningú no té la bola de vidre del preu de l’energia per als propers dies, mesos i anys, però sembla haver-hi consens en el fet que durant dos anys o més continuarà l’escalada de preus. El que no hi ha és algú que cregui i argumenti que baixaran. Una instal·lació fotovoltaica, amb els preus actuals de la factura elèctrica, s’amortitza en menys de 18 mesos. Qui tingui teulada ja fa tard per posar-se plaques. I qui no en tingui, que exigeixi al seu ajuntament la creació de sistemes d’autoconsum compartit per fer front –també– a situacions de vulnerabilitat econòmica. Val a dir que hi ha entitats ciutadanes que ho estan fent pel seu compte, a les quals estem acompanyant aportant coneixement, i això és possible si hi ha un ingredient indispensable, que és el lideratge.

Hi ha empreses que han manifestat que, si no obtenen les subvencions que hi ha en marxa, no posaran fotovoltaica a les seves teulades. És a dir, que si no obtenen una subvenció del 15% del cost, no faran una inversió que recuperarien en menys de 18 mesos. La meva proposta a l’entitat patronal on es va produir aquest debat va ser que els donessin de baixa, perquè no els podem considerar empresaris, és a dir, gestor d’oportunitats i de riscos.
Fa uns mesos vaig fer un article titulat La llum és massa barata [vegeu EL 9 NOU del 17 de setembre de 2021]. Aquest es diu La llum és massa cara, i no em puc imaginar com li posaré al següent article que comparteixi amb vosaltres.

Sort, i no renunciem a ser proactius pensant en el bé comú.