La llum
A Jordi Aligué
Eren quarts de 9 del vespre d’un dia de novembre. Tothom que era al vestíbul per sortir es va trobar amb la porta bloquejada. Calia avisar a l’empresa de seguretat que custodiava l’edifici perquè la desbloquegés i desactivés l’alarma. Però com avisar-la? Tots els mòbils havien quedat inhabilitats i el telèfon fix de la porteria, interromput.
Calia avisar a fora com fos. Un home que treballava al primer pis va dir:
–Pujaré a l’oficina, tinc la clau i si el telèfon no funciona miraré d’avisar algú des de la finestra perquè truqui a l’empresa de seguretat i els digui que vinguin.
El recepcionista li va respondre:
–Jo no tinc aquí el número d’aquesta empresa i no puc entrar a dins, la porta també ha quedat bloquejada.
–No es preocupi. Precisament aquesta tarda me l’han donat i, per sort, encara el porto a la butxaca.
Però s’havia de solucionar un altre problema. A les 8 del vespre es tancaven automàticament les portes d’accés a cada planta. Per tant, no es podia pujar per l’escala. L’oficinista va escalar per la reixa que separa l’ascensor de la escala. En arribar al primer pis, va comprovar que les portes que tanquen cada replà no arribaven al sostre. Això li va permetre passar i arribar a la porta de la seva oficina. Just després d’obrir-la, va marxar la llum, la qual cosa va comportar que es bloquegessin les portes que no ho estaven. Només es podia controlar el mecanisme des de dins de les diferents plantes però no des del replà. L’home estava a les fosques, només tenia la llanterna del mòbil amb la qual va tornar al vestíbul on hi havia la resta de gent. Va dir:
–Ha estat impossible d’entrar. No sé si hauríem d’enfilar-nos fins al terrat per provar d’avisar algú del carrer.
Un altre home va afegir:
–Des d’allà és impossible que et vegin els del carrer perquè el terrat queda uns metres enretirat, i no es veu.
Una dona va intervenir:
–Potser tenim sort i ens veu algun veí de l’edifici del davant. Si ens veiessin els podríem explicar la situació encara que fos cridant. I si no ens sentissin, hauríem de trobar la manera de fer una pancarta, il·luminant-la amb els mòbils.
Un altre va preguntar:
–Com farem la pancarta? Amb quin material?
–Mireu, jo porto una camisa blanca sota el jersei. Si n’ajuntem tres potser serà prou gran perquè ho puguin llegir. Tindríem dues camises blanques, o d’un color clar–, va dir dirigint-se als altres.
–Jo en tinc una i no tinc cap problema a aportar-la si és necessari però em caldria una peça perquè només porto la camisa i l’americana, i no es tracta de sortir al carrer amb una americana i els sostenidors a sota. Torno a casa amb metro– va afegir la dona que abans havia intervingut.
–No pateixis si és per això. Jo et porto amb cotxe. Hi tinc una jaqueta amb cremallera que podria servir. Si te la poses, no passaràs fred. Evidentment, no estaràs tan guapa com ara.
–Deixa’t estar de ximpleries, clar que me la posaria. Ara el que ens fa falta és poder sortir d’aquí.
–Si la fem servir –va dir un altre home–, jo et deixo una camisa perquè mentrestant no passis fred.
En un tres i no res s’havien organitzat per fer la pancarta, però abans de començar a fer-la era convenient tenir el material necessari. Entre tots portaven prou bolígrafs i retoladors per escriure el text. De tota manera, abans de començar a destrossar la roba es va sentir una veu que afegia que era imprescindible que algú pugés al terrat i comprovés que algun veí de l’edifici del davant els podia veure.
Després de constatar que sí, que els podrien veure, van ajuntar dues camises i un jersei clar –no va caldre finalment fer servir la de la dona–, van fer la pancarta i se les van empescar escalant per la paret de l’ascensor per arribar al terrat amb la pancarta. La porta d’entrada al terrat no estava tancada en clau ni bloquejada. Es van passar allà més de quatre hores sense veure cap veí ni a ningú.
Quan van tornar a ser a l’entrada, una dona els va dir, amb cert to de desànim:
–Són les 3 de la matinada. Ahir ens explicaven que estàvem en una societat avançada, i que aquest edifici era un exemple de màxima seguretat. Existeix aquesta seguretat? I el més important, volem aquest tipus de seguretat?
Van passar la nit allà. Una mica abans de les 7 del matí les dones de la neteja van obrir amb les seves claus i van desconnectar tot el sistema…