Quan érem criatures, la meva germana i jo, després de la cavalcada, posàvem un plat al menjador i anàvem a dormir aviat perquè els Reis no passessin de llarg

Dilluns, 31 de desembre de 2018 Tarda Hi havia un temps en què pensava un desig a mida per a l’any que estava a punt de començar. Un desig més o menys pretensiós, que la majoria de les vegades acabava no complint-se –com acostuma a passar amb molts desitjos– i em marcava propòsits ideals –alguns abocats al fracàs prematurament–. Com més anys passen, demano desitjos més modestos per Cap d’Any i treballo per aconseguir somnis més grans, aquestes dues magnituds avancen en ordre proporcionalment invers. Des de fa uns anys, el meu desig de les campanades es repeteix, corre la brama que els desitjos no es poden explicar perquè porta malastrugança. Però jo soc una mica descreguda amb aquest tipus de supersticions. El meu petit gran desig: és la felicitat i salut dels meus i la meva. Per això, abans de brindar els miraré als ulls i pensaré en ells, els que són al voltant de la taula del meu menjador i els que no, i en el meu petit gran desig. I se m’encongirà una mica el cor, conscient que la felicitat és una placa de gel massa fina sobre la qual caminem fent tentines. I treballaré, aferrissadament, per poder continuar gaudint d’hores per llegir i escriure, amb el somni de continuar publicant i d’arribar a com més lectors millor. I amb la il·lusió de pensar que aquest 2019 serà un bon any. Dimarts, 1 de gener de 2019 Tarda Mare de Déu de l’Empenta, com arriba a costar llevar-se després d’haver sortit una nit de festa. Avui és un dia de reconstrucció i sofà, però com diu la dita: “Tal dia farà un any i que em vinguin al darrere amb un flabiol sonant.” Dissabte, 5 de gener de 2019 Tarda Per primera vegada en molt temps, avui no aniré a la cavalcada de Reis. Encara no hem acabat d’embolicar regals, de manera que me’ls imaginaré des del garatge, bo i acabant d’enllestir la feina de patge i escoltant àudios del programa Crims de Catalunya Ràdio. Diumenge, 6 de gener de 2019 Vespre El dia de Reis és un dels dies de l’any que més m’agrada, una fal·lera heretada de la meva mare i de la mare de la mare, la iaia Vicenta, que va néixer tal dia com avui de fa 101 anys. Com acostumava a dir: els Reis la van deixar a l’ampit de la finestra de casa seva. La mare i les seves germanes vivien en una masia als afores del poble, endreçaven i ho deixaven tot net com una patena per quan vinguessin els Reis, fins i tot el camí que menava fins a la casa. L’àvia, que no anava gens granada, passava mesos esgarrapant estalvis per anar a comprar algun present a Granollers amb el cotxe de línia, o a peu a Llinars o a Sant Antoni. Com que era molt traçut, l’avi se les arreglava per fer-los alguna cosa després de la jornada al camp, com ara un pupitre de fusta o una cuineta. La Nit de Reis, ella i les seves germanes sortien a l’era amb una torxa cantant i ballant, i després disposaven cadascuna un cistell a la sala de dalt, que feia de repartidor de les habitacions, prop d’una finestra. Sempre hi trobaven algun regal: una nina de cartró –que era el clàssic–, un joc de fusteria, vehicles de llauna, alguna cosa de vestir... i taronges (65 anys enrere no era fàcil trobar-ne als pobles). Després d’haver obert els paquets, repassaven bé el camí, no fos que amb el trontoll dels animals els n’hagués caigut algun. Quan érem criatures, la meva germana i jo, també fèiem endreça, i després de la cavalcada posàvem un plat al menjador i anàvem a dormir aviat perquè els Reis no passessin de llarg. Mai ens portaven tot allò que demanàvem, però la mare feia caps i mànigues perquè tinguéssim uns quants regals. Com que és manyosa com el seu pare, ens havia fet de tot: vestidets per a les nines, ninots de roba, llitets de fusta, perruques de llana... Ja fa anys que nosaltres ens vam independitzar, que el pare no hi és i que els plats amb el nom de cadascú s’han anat multiplicant al menjador de la mare, però, aquell dia, no acostumen a faltar-hi dues taronges grans per cap. A casa, no hi posem cistells, ni plats, tot i que sempre hem fet el possible per mantenir l’encant d’un dia tan especial, fins i tot ara, que ja som tots grans. Comprar o fer regals cercant allò que saps que li agradarà a l’un i a l’altre, dedicar un temps a aquells que estimes i esperar fins al dia d’avui per descobrir la sorpresa és el que fa que sigui màgic, més que no pas els grans regals. Perquè la màgia, en el fons, es manté perquè mai acabes de tenir tot allò que desitges.

Quan érem criatures, la meva germana i jo, després de la cavalcada, posàvem un plat al menjador i anàvem a dormir aviat perquè els Reis no passessin de llarg

La màgia es manté perquè mai no acabes de tenir tot allò que desitges