La sentència del Suprem serà clau a partir d’ara perquè marca jurisprudència

El Tribunal Suprem ha rectificat radicalment les dues sentències prèvies de l’Audiència i del Tribunal Superior de Justícia de Navarra que havien qualificat com a delicte d’abús sexual els lamentables fets que van protagonitzar cinc homes als Sanfermines de Pamplona de 2016 contra una jove de 18 anys. La Manada, tal com aquests delinqüents es feien dir ells mateixos, van perpetrar una violació i se’ls ha condemnat a una pena definitiva que ha passat dels 9 anys inicials a 15 anys de presó. Tots ells van ser detinguts divendres passat i ja són a centres penitenciaris.

El cas de La Manada i, sobretot, els detalls del judici i les primeres sentències toves van enfurismar les dones i qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat arreu de l’Estat. Una jove havia estat violentada sexualment repetidament per un grup d’homes que van exercir la seva dominació gràcies a la superioritat de la seva força, van gravar en vídeo tots els seus actes… Tot plegat, per als primers tribunals, no es va tractar d’una violació perquè la dona no havia dit prou “no” als seus agressors. És a dir, una interpretació dels fets segons la qual l’agredida havia de suportar el pes de les accions dels seus agressors, com si algú que hagués patit un robatori fos gairebé còmplice dels lladres perquè s’ha descuidat d’engegar l’alarma a casa. La sentència definitiva del Suprem ha establert jurídicament que de la passivitat de la víctima no pot inferir-se cap consentiment i encara menys en aquests fets concrets perquè una resistència activa podria haver provocat a l’agredida mals encara més grans.

La sentència del Suprem serà clau a partir d’ara perquè marca jurisprudència. Si fins ara en un judici la defensa dels agressors podia fer servir el grau de resistència de les agredides per considerar-les víctimes de violació o no, a partir d’ara queda ben clar que, si no hi ha consentiment a propòsit, podrà ser considerat violació. Tal com es va cridar a les manifestacions de protesta després de la primera sentència, entre altres indrets a la Porxada de Granollers o a Sant Celoni: “No és no.” I és just i de sentit comú que ho sigui.