La marca personal
Doncs això, que fa uns dies que he parlat amb Darko Peric, a la foto d’aquest article. És d’un petit poble de l’est de Sèrbia, tocant a la frontera amb Romania: Kladovo. Fa 18 anys que va venir a Barcelona i s’hi ha quedat. En Darko és mundialment famós perquè interpreta el paper d’Hèlsinki a La casa de papel. I, és clar, és actor. Però també és veterinari, tatuador i músic. I el punk i la música industrial, el seu univers sonor. Fa més d’un any va fer una versió molt personal de Bella Ciao, la cançó principal de la sèrie.
De fet, l’èxit de La casa de papel ha convertit els seus protagonistes en estrelles mundials i fa un parell d’estius va convertir la versió dance de Bella Ciao en un hit de les pistes de ball. Amb en Darko parlem de mil coses. I també de la cançó. I em diu: “Per a mi Bella Ciao significa moltes coses. La vaig conèixer de petit. Perquè la cantaven els partisans a Itàlia, a Grècia o a Iugoslàvia.” I afegeix: “Si tots els joves que l’escolten coneguessin el seu significat seria fantàstic, però em sembla que no és així perquè la societat capitalista en què vivim agafa una cançó, la rebrega, la converteix en un producte buit i te la llença. De la mateixa manera com va passar amb les samarretes del Che Guevara.” Una cançó amb identitat convertida només en un txumba-txumba sense ànima. Una imatge icònica convertida en souvenir barat.
És evident que en Darko no ens descobreix la sopa d’all però, amb l’exemple clar i evident de Bella Ciao, ens recorda la realitat amb què convivim. L’última merda: l’anomenada marca personal. O Personal Branding. Fa temps que en sento a parlar. Però què és? Doncs la manera com et perceben els altres en funció del que fas, dius o transmets. Un concepte que va lligat a la força potencial de les xarxes socials. I l’objectiu: construir una imatge d’un mateix que et faci únic o única per, d’aquesta manera, tenir més èxit professional. En definitiva, projectar-nos de manera que nosaltres mateixos ens convertim en una marca comercial diferent de les altres. Projectar la imatge que més ens convingui per assolir els nostres objectius. Una altra imbecil·litat moderna. Una altra estupidesa moderna més. Perquè no hi ha res més inhumà que aplicar un concepte mercantil a una persona. Ni res més estúpid que siguem nosaltres mateixos qui accedim a rebregar-nos per convertir-nos en un producte irreal i buit i acabem a les escombraries. Però aquest és el nostre dia a dia al segle XXI: “M’he alçat ben d’hora, de matinada, i m’he topat amb l’enemic.” Per tant, el millor és que em portis “on vagis, tu, partisana, abans que em mori sola aquí.”