Doncs això, que a casa hem començat bé l'any. S'ha mort la mare. Sí, la mare

Doncs això, que a casa hem començat bé l’any. S’ha mort la mare. Sí, la mare. Que gran que és la mare. La meva, la teva, la vostra. La mare. Buit. Abisme. Confort per un adéu bonic, per una última llàgrima preciosa, per poder haver-li dit: “T’estimem” abans de marxar, per l’amor que li han transmès els seus exalumnes, amics i veïns, per ser conscient que la meva mare era l’hòstia i per sentir profundament el llegat pedagògic que ha deixat al país. La meva mare estimava molt la seva feina, la seva vocació: fer de mestra. I això que la va haver d’abandonar de jove, encara no amb 50 anys, per culpa d’un fetge malalt que li va fer molt la guitza. Un trasplantament li va donar vida. Vint-i-sis anys més de vida. “Un regal”, deia sempre ella. Un regal, però, que no li va permetre fer mai més de mestra. La meva mare va muntar una escola a la grisa Barcelona dels anys 60. A dalt de tot del barri de Gràcia, en un carrer poc conegut, el Coll del Portell, al peu del Park Güell. Concretament, l’any 1964, en ple franquisme. La meva mare va muntar una escola que es deia Heidi, la icona popular de l’època gràcies a la novel·la de l’escriptora suïssa Johanna Spyri. No tenia diners ni per canviar el nom d’una acadèmia anomenada així, de la qual va assumir el traspàs per poder fer realitat el seu somni: el d’una escola inclusiva, laica i catalana. Sí, sí, a l’escola de la meva mare s’ensenyava en català l’any 1964, quan el català estava perseguit i prohibit. A l’escola de la meva mare s’hi recuperaven les nostres tradicions i les nostres cançons, i es compartia una manera de veure el món oberta, planera, igualitària, paritària i lliure. I s’hi feien reunions del PSUC. Llavors prohibides. I els pares que no podien pagar l’escolarització dels seus fills pagaven a la meva mare pintant l’escola a l’estiu, barnissant les portes o el que fos. I qui realment no podia pagar l’escola de cap manera, doncs “ja ho trobarem”, diuen que deia la mare. I molts dels alumnes d’aquella escola eren fills de pares immigrats de fora de Catalunya. Fills de famílies que a casa parlaven en castellà però que volien que els seus fills i filles aprenguessin la llengua del país que els havia acollit, el català. Famílies que estimaven aquella escola. I els seus valors. I és per això que quan sento polítics que diuen que en aquest país tenim un problema lingüístic, m’emprenyo. M’emprenya molt. I, per això, abans que morís la mare li vaig poder dir que no patís gens, que tota aquesta gent que amb tota la mala baba del món abonen un problema que és inexistent no passarà. Que els engegarem a pastar fang. Eloi Vila