La Mare de Déu de Fàtima de Llerona
Segons mossèn Joan Vallicrosa, durant més de 50 anys rector de la Parròquia de Santa Maria de Llerona i que el 1953 havia estat nomenat vicari de Sant Esteve de Granollers, sobre l’any 1950 es va produir un moviment popular i amb devoció a la Mare de Déu de Fàtima que va donar els seus fruits de reviscolament espiritual a moltes parròquies, cosa que va afavorir la vida sacramental i va desensopir molts cristians abaltits o adormits. Aquesta circumstància propicià a molts laics, en un principi els nois i noies de la barriada de l’estació del Nord de Granollers, en l’anomenada Cova d’Iria, ser la primera llavor de vida parroquial. Hom podria dir que la Mare de Déu de Fàtima –de fet en deien “la Verge de Fàtima”– es va posar de moda a rel dels miracles que se li atribuïen en aquell poble de Portugal. Una imatge seva va començar a ser passejada pels carrers de Granollers, que van ser arreglats i guarnits per a l’ocasió. Pels anys 1951-1952 la van passejar per alguns pobles de la comarca, no sabem del cert si també per Llerona.
LA MARE DE DÉU DE FÀTIMA A LLERONA
En temps del rector mossèn Josep Montfulleda, aquest va fer una col·lecta i, amb algú que hi va donar una empenta, va aconseguir els recursos suficients per encarregar una imatge de pedra de la dita Mare de Déu. De primer la imatge fou col·locada a l’anomenada capella fonda o del Santíssim, actualment separada del creuer esquerra original de l’església. L’any 1959 entra com a rector de la Parròquia de Llerona mossèn Joan Vallicrosa. Durant el mes de maig se celebrava el Mes de Maria i la imatge es passejava pel poble per ser venerada pels lleronins; al començament es duia a les espatlles d’homes que s’anaven rellevant, més endavant es va portar amb un remolc. En vista de l’èxit que tenia la Mare de Déu de Fàtima, mossèn Joan la va fer col·locar a la cantonada del Pas de la Creu amb la penya que dona al riu Congost. Es va ubicar en una capelleta a l’aire lliure, coberta i amb dues ales, una de pedra i l’altra d’obra vista. Aquesta capelleta fou dissenyada per l’arquitecte Joan Maranges.
La Mare de Déu es va estar allí fins que es va construir la carretera de Llerona a l’Ametlla, l’any 1965, i es va haver d’eixamplar el pont sobre el riu Congost. El nou emplaçament va ser una capella situada pràcticament a mig camí entre el pont damunt del qual hi passa la línia fèrria de Barcelona a Puigcerdà i el pont sobre el riu. Aquesta es va construir durant el primer consistori democràtic presidit per Ricard València i projectada per l’arquitecte Joan Valls. La Parròquia hi aportà els materials i l’Ajuntament, la mà d’obra. És un lloc de pas i tant la gent de Llerona com de pobles de la rodalia s’hi aturen amb devoció o, com a mínim, amb respecte, excepte els brètols dels quals parlarem més endavant. De bon començament ja es va omplir de llànties, testos amb flors i plantes directament al terra.
En un document signat per Joan J. Vallicrosa, rector de Llerona i responsable de la capella, hi diu: “Al fer la inauguració de la segona capella férem una processó des de la Parròquia fins la nova capella, on vam deixar-hi instal·lada la imatge per a poder rebre la visita i la pregària dels devots caminants. Evidentment que per simple devoció podeu portar flors i llantions a la capelleta de Llerona, vora el Congost, passant pel camí que amb bon humor alguns usuaris en diuen La ruta del colesterol (pel seu pendent). La Mare de Déu no demana ni necessita aquests obsequis, però ben segur que li plauria molt més la vostra pregària, la lectura i la meditació de l’Evangeli i la vostra vida de fe cristiana i d’amor amb els qui pateixen… La imatge i la capelleta són propietat de la Parròquia de Llerona. Per això, doncs, no està autoritzat a fer-hi plantacions, posar-hi ornaments, ni plantes, ni aquell reguitzell de mal gust per acumular-hi aquells atuells d’aigua, que ni és beneïda, ni té cap poder curatiu superior a l’aigua que corre pel riu. Tampoc és veritat que la venerada imatge hagi estat trobada ni les faules sobre suposats i falsos miracles. La va fer esculpir mossèn Josep Montfulleda fa més de 50 anys.” Mossèn Vallicrosa no va poder evitar ni les flors ni les plantacions. Successivament n’han tingut cura voluntaris i voluntàries que han vetllat per l’endreçament del lloc. El que sí que es respecta és la prohibició de posar-hi flors de plàstic. A Llerona hi ha un altre cas d’una imatge de la Mare de Déu de Montserrat que es conserva a la capella de Can Turó i que també és propietat de la Parròquia.
A la capella de la de Fàtima, durant un temps, fins i tot les núvies hi portaven el ram. El que molta gent que visita aquest lloc no sap és que allí, fa molts anys, la gent hi anava a buscar aigua de la mina; hi feien cua amb garrafes per recollir aquella aigua que era d’una puresa i qualitat tal que algú deia que fins i tot era medicinal. A Internet hem trobat un text del 20 d’agost de 2013 signat com a Ovellot que literalment diu: “[…] a la izquierda hay una fuente de donde emana un agua fresca de la Virgen de Llerona (aunque su verdadero nombre és Virgen del Rosario de Fàtima).” Així que aneu amb compte amb tot el que alguns, disfressats amb pseudònim, pengen a internet.
BRETOLADES
La part fosca d’aquesta història són les reiterades bretolades que ha sofert l’actual Capella de la Mare de Déu de Fàtima de Llerona. En un manuscrit al qual hem tingut accés, Rosa Portolà escriu: “La primera vegada que van trencar el vidre hi havia una caixa a dins de la Mare de Déu on la gent hi tirava monedes; per agafar-les van trencar el vidre. El meu marit es va cuidar de posar-ne un de nou. Al cap d’un temps el van tornar a trencar i van pintar la Mare de Déu de blau, vermell i groc. El meu marit amb la furgoneta i dos nois la van carregar i la van dur a la fàbrica on amb dissolvents la van ben netejar. En una altra ocasió van tornar a trencar el vidre i, quan ens van avisar, el meu marit i jo ho vam anar a veure. Quan estàvem allà, va arribar un senyor i, al veure el que havia passat, va dir que es faria càrrec de posar un vidre nou, ja que havia rebut favors de la Mare de Déu.”
D’aquests fets ja fa anys, però de llavors ençà les bretolades s’han anat repetint. No sé si algú seria capaç de registrar-les totes. La darrera es va produir l’any passat, en què els brètols van trencar el vidre i van fer altres desperfectes de la reposició dels quals se’n va fer càrrec la Parròquia. Tornant als escrits de mossèn Joan Vallicrosa, després d’un d’aquests actes vandàlics, anota: “Amb la present avisem seriosament que es tallaran aquests comportaments, si voleu de bona fe, però amb més anarquia (sic) que bona fe. I si no es respectés el comportament que tenim tot el dret a exigir, ens veuríem obligats a retornar la imatge a la Parròquia. I això ens doldria molt.” Aquests fets salvatges podrien donar lloc a moltes reflexions que podrien justificar per si soles tot un article. Globalment, però, ens podríem preguntar: en quina societat estem? Fer mal per fer mal, perquè els vertaders ateus no actuen d’aquesta manera. No sé si en el seu moment aquests fets, o algun d’ells, han estat denunciats a la policia perquè n’investigui els autors, però ja seria hora que els responsables quedessin en evidència pública i paguessin amb la pena que es mereixen. És molt probable que diferents actes d’aquests hagin estat comesos per les mateixes persones. Quan s’investigarà seriosament?
LES FILLES DE MARIA
Hem d’acabar, però no sense citar unes actes manuscrites de l’Asociación Hijas de Maria. Parròquia de Santa María de Llerona. A la portada, dessota, hi posa: “Llerona-1939. Año de la Victoria.” Algú devia fer desaparèixer les actes d’aquell any i successius propers perquè les úniques de què hem pogut disposar corresponen als anys 1962, 1963 i 1964, totes en castellà. Comencen (traduïdes) d’una manera semblant: “El diumenge (data, normalment de maig), (a les tantes hores), es va celebrar la reunió general de Filles de Maria sota la presidència del Reverend Director. Es comença la reunió invocant a la Verge amb l’Ave Maria.” L’any 1962 és el primer en què s’acorda fer la processó del mes de maig portant la Verge de Fàtima “pels barris i allí, davant la capella, es dirà el Sant Rosari i el mes de Maria. El trasllat el faran els homes, cuidant-se les dones d’avisar-los”. I així l’any següent. L’acta de desembre de 1964 es refereix a la celebració de la festa de la Immaculada, on acaba dient: “A la capella de la Verge de Fàtima es posarà un llum que no es pugui treure, car ja són vàries les vegades que s’han emportat les bombetes.” Tots aquestes actes van signades per la presidenta Mercedes Rovira de Villar i la secretària Francisca Lloreda. Temps era temps i aquí hem de posar punt final.
