Ens forgem un imaginari a la nostra mida, esborrant completament aquells records amb els quals no som capaços de conviure

Dilluns 6 de maig de 2019 Tarda Tots els culebrots, per llargs que siguin, comencen i s’acaben, i aquest també. Finalment avui el Jutjat Contenciós-Administratiu número 2 de Madrid ha donat llum verda perquè el president Carles Puigdemont i els consellers Clara Ponsatí i Toni Comín es puguin presentar a les eleccions al Parlament Europeu. Dimecres 8 de maig de 2019 Tarda He quedat amb l’Anna Saula, una estudiant que ha acabat la carrera d’Audiovisuals. De projecte final ha fet un conte que es diu Les meves emocions, il·lustrat pel Víctor Sivera. Abans de començar aquesta aventura em va demanar que l’orientés: com a mestra i escriptora. Vam parlar molta estona i li vaig explicar el meu punt de vista. Ara, aquest conte és una realitat. Un llibre pensat principalment per treballar l’impacte emocional que significa el diagnòstic d’una malaltia infantil de llarga durada o crònica. No puc negar que estic emocionada. És molt important treballar les emocions dels infants, però amb nens malalts és bàsic, tant com tenir cura de la seva salut física. Estan en formació i no tenen les mateixes eines que un adult per encarar les dificultats que comporta una malaltia, són molt més vulnerables. Un infant és un ésser dúctil que s’està modelant i dependrà de com maduri, de com es vagi configurant, la forma que prendrà quan sigui un adult. Del mateix vidre fos, se’n pot fer un got, un pot o bé una copa esvelta. A pagès diuen que als arbres se’ls ha de donar bona forma quan creixen perquè de grans ja no s’adrecen. Hem d’acompanyar els infants en el seu creixement, i especialment en la malaltia, i és en aquest sentit que trobo que aquest llibre pot ser de gran ajuda tant a infants com a pares i a mestres. Ara, aquest conte necessita trobar una editorial, fundació o associació de malalts que aposti per ell i li faci una empenteta perquè pugui continuar el seu camí. Molta sort, Anna, segur que aquest projecte tan interessant trobarà un camí per créixer, necessitem gent com tu treballant en l’acompanyament d’aquests infants. Divendres 10 de maig de 2019 Tarda He acabat de llegir Llum d’agost de William Faulkner. Passa l’estona, he tancat les cobertes i no puc deixar de pensar en la seva magistral escriptura. La primera traducció al català d’aquesta novel·la la va fer el 1965 Manuel de Pedrolo, que era un gran apassionat de la novel·la nord-americana i que considerava a Faulkner un dels millors escriptors. Més tard traduiria també Intrús en la pols (1969) i Santuari (1970). Trobo molt interessant l’estructura temporal d’aquesta novel·la, on se succeeix la narració en present i en passat, amb constants flashbacks que ens ajuden a entendre el moment actual. També és molt original la presentació de les tres capes de profunditat: allò que succeeix, allò que pensa el personatge i allò que en el fons rumia. Tot plegat, requereix una digestió molt lenta per poder pair bé. “La memòria creu abans que l’enteniment recordi. Creu durant més temps que no pas recorda, durant més temps del que triga l’enteniment a ni tan sols qüestionar-se el que fa el fet.” Aquesta és una de les grans frases del llibre i una de les més conegudes. L’he estat descabdellant durant dies, intentant trobar-hi el sentit. Penso, que la memòria en gran part és desig. Ens forgem un imaginari a la nostra mida, esborrant completament aquells records amb els quals no som capaços de conviure. I, d’alguna manera, acabem fabricant els nostres records. Tinc ben pocs records del meu avi patern, malgrat que vivia a casa. Va morir que jo tenia 7 anys, després de 13 anys malalt, i així i tot, no el recordo al llit. Recordo unes escales de pedra, d’un carrer a prop de casa els pares, d’un dels darrers passejos amb ell. Recordo els seus llavis molsuts com els meus, la seva pell tan morena, més fina i tot que la del meu pare, una pell de color bronze terrós que jo sempre he envejat. En canvi, no recordo el seu caràcter endurit per la impotència d’una tuberculosi que el devorava sense compassió com l’àcid més corrosiu. I recordo el que la meva iaia materna –la que més endavant seria la seva consogra– em va explicar parlant d’ell: “Quan vaig venir a viure al poble, la primera vegada que el vaig veure va ser al cotxe de línia –així és com anomenaven abans a l’autobús que feia el trajecte fins a Granollers– i vaig pensar que feia molt de goig. Era un home que es feia mirar.”