La mentida és un privilegi humà que ens condueix a la veritat

Dilluns 12 d’agost de 2019 Tarda Feia molt que volia llegir Crim i càstig. Pensava, però, que valia la pena deixar aquest llibre per a un estiu. He maleït l’edició de butxaca –aquestes que pots comprar més sovint– creient que m’hi deixaria la vista, però ha estat tot un plaer disseccionar-lo amb el llapis. M’ha fascinat la profunditat psicològica que Dostoievski [a la imatge d’aquest article] dona als personatges. Agraeixo haver-lo abordat de vacances, moment en què el cos i la ment estan més receptius perquè, culinàriament parlant, podríem dir que és com un bon estofat de cua de bou, exquisit, però per assaborir i digerir sense presses. Dostoievski deia que per ser un bon escriptor s’ha d’haver patit molt. Ho deia ell que va perdre la mare als 16 anys de tuberculosi, fet que sumí en l’alcoholisme el seu pare, que va morir dos anys després. Que patia atacs epilèptics. Que va viure en la misèria. Que va ser pres per ordre del tsar Nicolau i condemnat a mort. I que per fortuna, en el darrer moment, va rebre l’indult i va ser deportat durant cinc anys a Sibèria a fer treballs forçats... No sé si per ser un bon escriptor cal haver patit tant com va patir ell. Però només es pot descriure i transmetre l’angoixa, l’exasperació i el sofriment quan t’has ensorrat a l’abisme i en coneixes la crueltat dels seus matisos, altrament és com pretendre cuinar un exquisit banquet sense embrutar-se les mans. Cal empastifar-se l’ànima i escarbotar-hi com les gallines per descobrir què s’hi amaga a dins. Dimarts 13 d’agost de 2019 Vespre Crim i càstig ens explica la història d’un jove estudiant rus que viu reclòs en la misèria i que decideix cometre un assassinat. Dostoievski ens arrossega a dins de l’escenari com un personatge més, ens fa viure els desvaris febrils de Raskòlnikov després de l’assassinat; o patir la misèria com la pateix Caterina Ivànovna, filla d’un coronel, tísica i pobra com una rata. No em cansaria de copiar fragments que m’han colpit profundament. “He llegit no sé on –pensà Raskòlnikov bo i continuant la seva via– que un condemnat a mort, una hora abans de l’instant fatal, diu o pensa que si hagués de viure en un indret elevat, dalt d’un penyal, en un espai tan esquifit on només pogués col·locar els peus, i al seu entorn hi hagués precipicis, l’oceà, les tenebres, la solitud, la tempestat per sempre, i que calgués romandre d’aquesta guisa, en un espai d’una arxina, tota la vida, mil anys, una eternitat, fora millor viure així que no pas morir tot seguit! Viure, viure, viure i res més que viure fos com fos!” Arrapar-se a la vida, per damunt de les circumstàncies més terribles i ser-ne un supervivent, perquè com diu el mateix protagonista, en un altre moment: “La vida ensenya més que tots els llibres.” Dissabte 17 d’agost de 2019 Matí Dos anys dels atemptats, dos anys d’aquell dia tan espantós que ens va glaçar la memòria a tots. Ho recordo com si fos ara. Era al jardí, llegint al sol, com molts dies estiuencs. El meu fill petit va rebre una trucada d’un amic que es trobava a la Rambles: “Hi ha una furgoneta envestint la gent, ho estic veient des de la finestra d’una cafeteria.” No hi volia donar crèdit. Vaig entrar al Twitter i encara no en deien res. Volia pensar que era una broma de mal gust, però l’esverament de l’amic no deixava cap escletxa al dubte. I al cap d’un instant, una pluja agra de missatges envaïa la xarxa de rumors fastigosament tristos, de fotografies grotesques i de vídeos esborronadors que ens mantindrien a tots pendents de l’esperpèntica seqüència dels fets, amb el cor empresonat. L’estiu es va vestir de negre i tots van esdevenir una mica més pobres. Van ser hores d’incertesa, de dolor, d’horror, de desconcert... Però d’una solidaritat increïble, en què el poble català va saber donar el millor per sobreposar-se a un moment tan dur. Vam actuar com un estat de ple dret a nivell institucional, policial, sanitari... I ben aviat va començar a allargassar-se l’ombra de la sospita que allò, el govern de Madrid ho havia viscut com una humiliació i que ho pagaríem car, molt car. Diumenge 18 d’agost de 2019 Nit Garlandes de llums damunt del pati de ca l’Indiano. Un any més hem pogut gaudir del maridatge de vins amb un tastet de productes locals tot escoltant la bona música de Violetta Curry i el seu quartet, acompanyats pel nostre veí i amic, el guitarrista Joan Sanmartí. Magnífic tret de sortida de la festa major de Sant Antoni de Vilamajor!

Com diu el protagonista de 'Crim i càstig': “La vida ensenya més que tots els llibres.”

La mentida és un privilegi humà que ens condueix a la veritat