Per més que anem passant estacions, la constatació és inevitablement: “El preu de la vida és la vida.”

Dilluns 2 de setembre de 2019 Tarda Avui és el dia de tornar a la feina. D’arreplegar aquell estoig que tant m’estimo, que fa molt temps una alumna em va portar de Turquia, i que ja està una mica desfilat; d’estrenar agenda i llibreta... i de començar a dibuixar el nou curs amb molts colors. Però, també és el dia del retrobament amb els vells companys, de rialles, de conèixer mestres nous i de fer pinya, aquella pinya tan necessària per treballar de gust i fer sentir a gust els nostres alumnes, que ben aviat ompliran les aules de la nostra escola. Dimecres 4 de setembre de 2019 Migdia L’estiu va arribant a l’ocàs, però les plantes de casa brillen encara esplendoroses. El baobab ja m’arriba al pit i continua creixent, i jo continuo somniant a transplantar-lo algun dia, qui sap. La gerdera té gerds petits com botonets, encara els falten alguns dies per acabar de madurar. I les drupes del boix grèvol comencen a agafar un to vermellenc. Aquest any, el pobre arbre ha hagut de superar dues proves ben dures: esquivar la plaga d’erugues que ha afectat molts dels boixos del Montseny i sobreviure a una bandada d’estornells despietats que el tenien de cap d’esquila i que no van parar fins a deixar-lo gairebé sense cap fruit, de res van servir els lluentons que hi vam anar penjant per dissuadir-los de la seva obcecació. Damunt la taula de l’ordinador, el llibre de l’Obra poètica/4 de Miquel Martí i Pol m’acompanya i m’agombola en aquest camí d’enyorança cap a la tardor. M’agrada molt llegir-lo, però és el reflex de la seva darrera etapa, del seu hivern, i té un aire tan malenconiós que no aconsegueixo llegir més de dues o tres poesies seguides sense que m’ofegui la tristor. Potser agafar-lo a final d’estiu, no és gaire bona pensada. Però, al capdavall, qualsevol estació és trista quan es ressegueix “el fil de plata del record” i per més que anem passant estacions, la constatació és inevitablement: “El preu de la vida és la vida.” Dijous 5 de setembre de 2019 Tarda He començat a llegir Hem arribat tard a classe de l’Ariadna Herrero. Des que vaig coincidir amb l’autora a la trobada d’escriptors de la comarca a la Porxada per Sant Jordi que en tenia ganes. Es tracta d’una novel·la juvenil de ciència-ficció amb ambientació històrica, en què tres joves viatgen a diferents moments de l’edat mitjana, gràcies a una màquina del temps. Aquests dies tinc mal de cap i avanço poc. Intento descansar i recuperar-me, tot i que la lectura és una temptació immensa a la qual sucumbeixo sovint. Dissabte 7 de setembre de 2019 Tarda Passejo entre les pedres bellament apilades de blancs immaculats i blaus cobalt talment com si es tractés d’un record d’una estada en alguna de les illes Balears; submergir-me a la platja de blaus marins, blaus turquesa, blau indi, blau Prússia... de les obres d’art em reconcilia amb l’estiu i amb la natura. Em permet dir aquell adéu que no vull dir, perquè m’entristeix, però que sé que haig de dir, perquè és el que toca. Les algues que es desdibuixen entre els diferents blaus natura es mouen bressolant un comiat i em deixo vestir de l’olor de la sal. Mentrestant, unes escultures que representen gotes d’aigua em mostren que realment aquí i ara, per uns instants, el temps s’ha aturat. No us perdeu l’exposició “Miratges de besllum” de l’Àfrica Coll, el Jordi Coll i la Mònica Edo al Centre d’Art La Rectoria de Sant Pere de Vilamajor. I vosaltres també podreu capbussar-vos en un paisatge artístic on home i natura entren en comunió. La natura segueix un cicle, una repetició monòtona i a la vegada enganyosa, perquè tots sabem que els instants són únics i mai tornen. Quin privilegi, gaudir d’un Centre d’Art al poble! Diumenge 8 de setembre de 2019 Migdia Les orenetes van a revolt, ha refrescat i, d’aquí cap allà, es preparen per marxar. No m’he aixecat gaire aviat, ahir vaig tornar tard a casa. Vaig ser a la Setmana del Llibre en Català, a la plaça de la Catedral de Barcelona, fins tard. Hi havia diferents saraus muntats, un d’ells la signatura d’autors que organitzava l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. És una autèntica festa de la literatura catalana. L’única cosa que no m’agrada, és haver-me de controlar, perquè marxaria carregada com una mula i el pressupost és el que és. Tot i això, me’n vaig endur cap a casa: La dona de gris, de l’Anna Maria Villalonga, i Somnis de Penèlope, de la Marta Silvestre.

Per més que anem passant estacions, la constatació és inevitablement: “El preu de la vida és la vida.”

La natura segueix una repetició enganyosa, els instants no tornen, són únics