Quan érem adolescents formaven una colla ben avinguda de noies i xicots de famílies d’aquí. Recordo que uns anys després […]

Quan érem adolescents formaven una colla ben avinguda de noies i xicots de famílies d’aquí. Recordo que uns anys després de la seva aparició, les portades de tots aquells discos de vinil dels de la Nova Cançó em transmetien molt bones vibracions. Els escoltàvem a casa de l’un o de l’altre i mentre sonaven les seves cançons jo procurava tenir entre les mans –tota l’estona que em fos possible– les cobertes, que me les mirava i remirava: Al vent, d’en Raimon (1964), Núria Feliu i Lou Bennett (1966) o Cançó de matinada, d’en Serrat (1968). Acostumats com estàvem a les imatges gens espontànies dels cantants de la península Ibèrica, insípids arquetips palplantats a les vellotes caràtules dels discos , –per fi!– un nou dissenyador –diguem que va ser el pioner de la modernització– s’obria pas amb una estètica pop que impregnava cadascuna de les seves creacions. I no tan sols deixaria la seva empremta a Edigsa (l’Editora General Societat Anònima) sinó que també seria grafista a la revista Serra d’Or, a l’Enciclopèdia Catalana i a les col·leccions ‘El Balancí’ i ‘El Trapezi’, d’Edicions 62, així com a la col·lecció de llibres ‘La cua de palla’, que aleshores dirigia una patum de les lletres catalanes com ho era en Manuel de Pedrolo. Llibres que, igual que els discos, també devoràvem amb fruïció tota la colla. No se’m fa estrany, doncs, que en Jordi Fornas i Martínez, que abans ja va ser dibuixant de publicitat a l’empresa tèxtil Meyba i que fundaria amb el grafista Sandro Bocola l’agència Pentágono, obtingués la total confiança d’Edigsa. Els responsables de la discogràfica eren uns convençuts, no solament del disc en català, sinó de l’estètica que gastava la modernitat europea d’aquells anys. Ras i curt, era gent que s’havia mogut més enllà del terrós. A diferència d’altres segells musicals, tal com explicava al pròleg del llibre Crack Rock en Joan Carles Doval, que abans de fundar la seva discogràfica Picap Produccions havia treballat per a Edigsa: “[...] La creació de la pròpia Edigsa, amb 8.000 petits accionistes disposats a donar suport a la música catalana i on es trobaven gent tan diversa com el futur president de la Generalitat, l’abat Escarré o bé els propis artistes que cobraven els seus royalties en forma d’accions [...] Actuacions com aquella haurien de convertir Catalunya en l’autèntica protagonista i capital musical de l’Estat.” El músic madrileny Luis Eduardo Aute va començar a comprar discos en català atret per les portades d’en Fornas. També a l’època, en què qui escriu aquest article treballava a Zeleste com a responsable de comunicació i feia d’enllaç amb la multinacional discogràfica RCA –amb els qui acabàvem d’entrar en negociacions per gravar alguns LP–, el seu director a Espanya, el madrileny Manolo Díaz, en mostrar-li antics discos d’Edigsa –que fins aleshores era la nostra única discogràfica– també va quedar enamorat de les portades d’en Fornas. Díaz va saber apreciar la notable qualitat del disseny de les seves cobertes, tenint present l’època en què van ser fetes. Per altra banda, Enric Satué, el dissenyador més important d’Espanya i Premi Nacional, qualificava Fornas com a “grafista de la catalanitat”, comentari que no anava gens desencaminat. Jordi Fornas i Martínez (Barcelona 1927-2011) havia estudiat Belles Arts a la Sant Jordi de Barcelona i va ser pintor, però per fer bullir l’olla va haver de tocar diversos pals i se’l té més present per l’ofici artístic de grafista-dissenyador, especialitat que combinava amb fotos fetes per ell mateix. La seva primera exposició pictòrica, però, va ser l’any 1948 a la Biennal Hispanoamericana a Madrid. Del 1949 al 1954 va viure a Santa Eulàlia del Riu (Eivissa), amb la ferma voluntat d’allunyar-se dels ambients culturals barcelonins. En contacte amb el mar i el camp, i segur que allí es va inspirar –i molt–, abans que a l’illa s’hi instal·lessin les primeres onades de hippies. El 1951 va exposar els seus treballs a la sala Caralt de Barcelona, i els anys 1952, 1954 i 1957 ho faria als Salons d’Octubre, també de la capital catalana. El 1954, en una exposició organitzada pel Ministeri d’Afers Exteriors, va mostrar la seva obra a Oslo (Noruega) i el 1955 va obtenir una beca de l’Institut Francès de Barcelona i durant un any s’estaria a París. Com a dissenyador va presentar una de les seves creacions per a la revista Serra d’Or als Premis Delta/FAD l’any 1964. Uns anys més cap aquí, va presentar obra a l’“Exposició dels artistes” del Cercle Maillol al Saló del Tinell, al Taller Obert del seu estudi a Sants o a l’Espai Guinovart d’Agramunt. Fornas, que es considerava pintor per sobre de tot, d’estètica picassiana, postcubista, va convertir –en una etapa més contemporània– els seus quadres en objectes escultòrics i va muntar un dels seus estudis al Vallès Oriental, a Santa Maria de Palautordera. Una obra pictòrica que lamentablement no va tenir el ressò que es mereix. El 2005 va cedir el seu fons bibliogràfic a l’Arxiu Tarradellas i Macià del Monestir de Poblet i els originals fotogràfics i de grafisme a la Biblioteca de Catalunya. EL CONSELLER DEL PRESIDENT A L’EXILI En Josep Fornas i Martínez (Barcelona 1924-2021), el germà gran del pintor i dissenyador, va ser conseller polític durant la dictadura del president de la Generalitat Josep Tarradellas. Arran d’un viatge que va fer a París l’any 1962, el va conèixer i des d’aleshores seria un dels seus principals col·laboradors a l’exili. Josep Fornas s’havia graduat el 1948 a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona, que li va servir per muntar l’Assessoria Fornas, que ara porta una de les seves filles. Pare de cinc fills, va treballar primer a Edicions Daimon i posteriorment a Claris i Arc de Berà; i el 1963 va fundar l’Editorial Pòrtic, que va dirigir fins al 1986. Va publicar a les revistes Pont Blau i Serra d’Or i el 1961 va participar en els Jocs Florals d’Alguer i va rebre el Premi de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) pel seu treball Estadística de la llengua catalana. Va mantenir contactes amb el PSUC i amb Estat Català, però la seva entrada a la vida política es va produir el 1957, quan es va afiliar a Unió Democràtica de Catalunya (UDC), i va reorganitzar la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC). Per aquells anys, junt amb la seva família instal·là la seva casa d’estiueig a Gallifa, a la Pallissa de Can Ferrer Llegum, en aquella petita parròquia on l’any 1958 seria nomenat rector Josep Dalmau i Olivé, el recordat mossèn Dalmau, i per on passarien esporàdicament dirigents polítics, líders obrers i intel·lectuals del catalanisme com Lluís Maria Xirinacs, Alfons Carles Comín, Pasqual Maragall, Jordi Pujol, Miquel Roca Junyent, Cesáreo Rodríguez Aguilera, González Casanova, Pere Quart, Raimon, Jordi Maluquer, Francesc Vallverdú... El 1976 s’afilia a ERC i amb Heribert Barrera reorganitzen el partit. Diputat per Barcelona a les eleccions al Parlament de Catalunya, president del Grup Parlamentari d’ERC i membre de la diputació permanent fins al 1984, en què es va retirar definitivament de la política. Josep Fornas va tenir un extens fons bibliogràfic i va conservar nombrosos cartells de propaganda de la Segona República espanyola, que el 1985 va cedir al Parlament de Catalunya. El 2010, l’aleshores president de la Generalitat, José Montilla, li va atorgar la Creu de Sant Jordi. MOTOR INDEPENDENTISTA El fill d’en Josep Fornas, l’amic Jordi, es va establir definitivament a Gallifa on ocuparia l’alcaldia dels anys 2011 al 2013, encapçalant la candidatura Solidaritat Catalana per la Independència. Durant el seu mandat va protagonitzar una anècdota sonada que va provocar un gran rebombori als mitjans de comunicació. La Delegación del Gobierno va imposar l’exhibició dels símbols espanyols a les façanes dels edificis públics, i Fornas, en una botiga de souvenirs, va comprar una bandereta espanyola, de menys d’un pam, que tal com manava la normativa va penjar –amb tota solemnitat– a la façana de l’ajuntament. Abans d’això, però, l’incombustible Jordi Fornas i Prat, abanderant la campanya d’insubmissió fiscal a Espanya, ja havia aconseguit que Gallifa fos el primer consistori a ingressar els diners a l’Agència Tributaria Catalana. En Jordi va cursar els primers estudis a l’Escola Italiana de Barcelona i es va diplomar com a traductor d’italià. Amb el temps, va publicar el Diccionari italià-català, una obra que sempre tinc a l’abast i a la qual recorro quan haig de cercar algun mot enrevessat d’aquesta llengua. També va estudiar alguns cursos de Psicologia i Història a la UAB. A més de ser un polític independentista, de pedra picada, Fornas és un bon periodista i un erudit del motor que ha col·laborat en les revistes Moto Légende, Moto Clásica, La Moto, Motos de Ayer i Motociclismo Clásico, i ha estat també un destacat pilot internacional de motos clàssiques sobretot en la categoria de 250cc. Va fer primer a Assen (1988); primer a Vallelunga (1990); tercer a Monza (1991); primer al Paul Ricard (1992, 1993 i 1994); segon a Donington Park (1996) i va obtenir l’acreditat trofeu IHRO Trophy com a millor pilot de la temporada del 1992. Del 2013 al 2018 ha estat convidat per partits independentistes llombards i vènets a fer conferències sobre la independència. El 2015 va ser nomenat batlle honorari de Venècia, i li va ser atorgada la Banda Municipal amb els colors de la Serenissima Repubblica, a la plaça de Sant Marc, i el 2017 va ser nomenat ambaixador de la Serenissima Repubblica vèneta a Catalunya.

Quan érem adolescents formaven una colla ben avinguda de noies i xicots de famílies d’aquí. Recordo que uns anys després […]

La nissaga Fornas