Allò de “l’anem a fer un volt a Barcelona” s’ha acabat. Ara, només hi anem per obligació

Sovint, als que som de poble, ens anomenen els “de comarques”. No sempre, ni tothom. Cert. Però hi ha determinada gent que –i entenc que sense mala fe– ens etiqueta així: els de comarques. Ho fan des d’una visió del món centralista. Barcelonina. La ciutat, la capital, com a centre de l’univers. Per a molts dels de comarques, Barcelona ho és, el centre de l’univers. Però el centre de l’univers laboral. I, per això, ens veiem obligats a baixar a Barcelona quasi cada dia. I no s’hi pot anar. Potser, hi ha a qui aquest “no s’hi pot anar” li soni a tòpic exagerat. Però us asseguro que no. Ni és un tòpic. Ni és exagerat. A Barcelona no s’hi pot anar. El tren va com el cul. I encara que aquesta setmana hagin decidit allargar la gratuïtat del servei tot l’any vinent, les incidències són diàries i descomunals. La benzina està a preu d’or i aparcar el vehicle privat a la ciutat et costa un ull de la cara. I no te’n pots escapar. Hi ha zones blaves i verdes, fins i tot a quilòmetres i quilòmetres del centre, tocant a Collserola. I què hem fet molts dels de comarques? Eliminar Barcelona del mapa d’hàbits quotidians. Allò de “l’anem a fer un volt a Barcelona” s’ha acabat. Ja no hi anem a passejar, al teatre o a comprar, com havíem fet sempre i sovint. Ara, només hi anem per obligació. Però afrontar l’obligació diària també és molt complicat. Al cost econòmic hi has d’afegir una realitat que segur que us sona. I molt: la zona de baixes emissions. O sigui, l’amenaça latent d’activar amb certa urgència la prohibició de circular amb cotxes vells. Per tant, l’obligada necessitat d’haver-te de canviar el cotxe si volies moure’t per la ciutat. Aquesta va ser una decisió injusta i, sobretot, classista que expulsava del mercat laboral ciutadà totes aquelles persones que no s’ho podien pagar. Ara, el govern municipal rectifica i vol permetre als mileuristes circular amb cotxes contaminants. Una bona decisió, sí. Però hi ha milers de persones que guanyen més de 1.000 euros que no es poden canviar el cotxe. I no podran anar a Barcelona ni per obligació. Ni per guanyar-s’hi les garrofes. Algú de ciutat m’ha dit: “Doncs canvieu de feina!” I algun altre: “Estic cansat que els de fora ens hagueu de dir com ha de funcionar Barcelona.” Però, de fet, no pretenc dir què és el que s’hauria de fer. Ni dir com hauria de funcionar la ciutat. Ni em correspon. Ni en tinc idea. I entenc l’emergència climàtica. I la necessitat dels barcelonins i barcelonines de viure millor. Oi tant! Jo només certifico i explico que, per a molts, Barcelona està deixant de ser el que va ser: la nostra ciutat.

Allò de “l’anem a fer un volt a Barcelona” s’ha acabat. Ara, només hi anem per obligació

La nostra ciutat