Persones de tot el món arriben per aïllar-se en un cubicle, en barris gentrificats i comerços clònics

Una de les experiències artístiques més increïbles que es pot viure a Catalunya té lloc en un polígon de Balaguer, a 20 quilòmetres de Lleida. No existeix un lloc igual que PLANTA, la gravera de la Fundació Sorigué que serveix d’espai expositiu: un univers polsegós, inhòspit i ple de misteri que acull secretament sis instal·lacions artístiques espatarrants. Sents incredulitat, en descobrir aquest paisatge màgic, amb el retret ofegat contra ves a saber qui per no haver-te avisat abans que això existia. Una de les peces que hi exposen és l’obra cabdal de Juan Muñoz. Recordo la sensació de caminar per aquella enorme nau industrial i observar, per uns forats retallats al sostre, uns personatges-escultures que deambulen solitaris per les cornises del pis de dalt. Les parets dels carrers d’aquesta ciutat-escultura estan plenes de les reixetes i condensadors d’aires condicionats que tenim vistos atapeint les façanes de blocs imperials en ciutats superpoblades com Hong Kong. Em va impactar, quan vaig veure l’obra. Però són aparells als quals ja vivim esclavitzats els estius a les nostres ciutats: necessitem màquines per poder respirar. La distopia futurista ja és a casa nostra i ni tan sols requereix imaginació. El dissenyador Robert Propst va inventar als anys 60 un mobiliari modular per donar privacitat als treballadors de les oficines. Aquells cubicles es van anomenar Action Office i durant dècades han sigut el paisatge icònic de les oficines –i les pel·lícules– nord-americanes. Després es van convertir en un símbol de l’encadenament alienant a la feina. I tanmateix, aquell sistema d’aïllament s’està expandint als domicilis de les ciutats globals. Cada vegada hi ha pisos més minúsculs, cubicles amb 5G a dins i el condensador a la façana en els quals una persona pot rentar-se, treballar, alimentar-se, dormir i tornar a començar, tot a un preu desorbitat. Llegeixo que gairebé 3 de cada 10 habitatges a Barcelona tenen un sol resident, prop de 4 són de parelles i només 2 són de famílies. El perfil del llogater en solitari és l’estranger que ronda la trentena i que pobla una ciutat cada vegada més inaccessible i desarrelada. Molts d’ells responen a la figura de l’expat: joves que tenen feines digitals i que estan de pas a la ciutat, en una ruta global aleatòria on van topant-se amb el mateix lloc del qual fugen, una i altra vegada. És paradoxal: persones que arriben de tot el món a la Barcelona cosmopolita per aïllar-se en un cubicle ordinari, en barris gentrificats, en comerços clònics, per conèixer –en anglès– gent d’altres llocs del planeta menys de la ciutat on resideixen. El món és cada vegada més global però la bombolla sempre és la mateixa.

Persones de tot el món arriben per aïllar-se en un cubicle, en barris gentrificats i comerços clònics

La paradoxa ‘expat’