Amb les paraules s’hi ha de jugar quan un fa poesia i quan un escriu cartes d’amor

Les paraules tenen un significat literal, o uns quants, i també un significat més personal, més profund, vinculat a cadascú, a la seva pròpia experiència, idees, sentiments i sensacions. També tenen un imaginari col·lectiu (que no sé exactament qui l’ha acabat de crear però potser l’ha fet el temps i els homes que han manat fins ara) que les acaba de crear, de fer. Tenen tot això, és cert, i per això em semblen tan meravelloses. Només són paraules, és ben veritat, però en aquest només hi cap una immensitat de moments. Paraules com “groc”, com “ratafia”, com “república”, com “justícia”, com “violació”... tenen un sentit literal (definició de diccionari no sempre actualitzada als temps), un sentit personal i un sentit col·lectiu vinculat a l’ara i l’aquí. Amb les paraules s’hi ha de jugar quan un fa poesia (i desenganyeu-vos, la majoria no en saben, de fer poesia, encara que es pensin que sí) i quan un escriu cartes d’amor. Ho diu la Ivette Nadal en una cançó preciosa que fa poc que he descobert: “les cartes d’amor no s’han de cremar mai... són l’últim que llegirem, quan ens farem grans”. Guardem els jocs de paraules i el jugar amb les paraules, si tenim la gràcia de la Ivette, i fem cartes d’amor, sinó no cal. Perquè quan ens dediquem, en altres esferes menys poètiques, a jugar amb les paraules, a fer-les córrer així com així, a donar-los ales amb mala fe, l’únic que fem, per alimentar el nostre públic malaltís, és pervertir-les, convertir-les en mentida. I una cosa és donar valor a l’imaginari col·lectiu, al valor personal (que aquí cadascú s’ho sabrà i ha de ser conscient de les seves pròpies referències), i l’altra és desvirtuar-les, desvestir-les, treure’ls el significat real, la història i la veritat. Hauríem de deixar de fer-ho, això. Crec que és una de les maneres menys poc elegants i elaborades de mentir. I, a mi, si m’han de mentir que s’ho currin una mica. Ja n’hi ha prou de jugar amb paraules tan profundes, dures i històricament comprovables com apartheid, supremacista, nazi... Als que les feu servir amb tanta facilitat, amb tanta intenció, us hauria de caure la cara de vergonya. Però, és clar, no en teniu. Ja ho sé. Heu llegit (no ja llibres d’història, que no dubto que sí, perquè de tontos no en teniu un pèl, aquesta és la tristesa) Amat Piniella? Us el recomano tant. Agafeu K. L. Reich, feu el favor, llegiu-lo. Ho dic com a exemple pròxim. I després plantegeu-vos aquest ús fantàstic de les paraules nacionalista o nazi. Nazi és una paraula que ens hauria d’explotar a la boca abans de fer-la servir. O apartheid. Quina por, quina poca decència, que les llanceu damunt de la taula, als tuits, des dels escons, a la premsa, davant dels micròfons. Hi ha paraules que, mal usades, tergiversades i pervertides, l’únic que fan és fer més negre i més fort el mal del món. Però això a vosaltres ja us interessa, ja ho sé. I encara que a mi m’aterri perquè miro de tirar endavant 2 fills i 3 fillastres, vosaltres us hi fregueu les mans. No sé si sou inconscients, imbècils o males persones, directament. No trobo la paraula justa per definir-vos sense fer-ne un ús massa ple de sentiments personals. Ara, això sí que us ho dic textualment: aneu a la merda.

Amb les paraules s’hi ha de jugar quan un fa poesia i quan un escriu cartes d’amor

La paraula justa