Algunes places públiques s’han gairebé privatitzat i semblen voler simbolitzar la superació de tot el que no sigui l’idèntic, la desaparició de tot vestigi de l’altre. No hi ha grandesa ni victòria en l’aniquilació, només feblesa i empobriment.

Quan la noció de llibertat maldava per obrir-se pas a Europa davant de la llarga nit de subjugació, pensament únic i obscurantisme medieval, filòsofs i pensadors il·lustrats van recórrer a la conformació del concepte de tolerància. La tolerància impulsava una actitud nova que significava acceptar que haurien de cohabitar religions i punts de vista diferents i que seria bo estalviar-se la negació de l’altre, la confrontació oberta i la violència. Era un pas en la bona direcció. Tolerància no tenia connotacions positives en relació amb compartir o aprendre de l’altra. Era acceptar, sovint a contracor i mantenint distàncies, l’existència del diferent. L’aprofundiment en la cultura democràtica i de llibertat en els dos darrers segles ha portat sovint a anar més enllà de les restriccions que conté el concepte de tolerància, tot considerant la diversitat ideològica, cultural política o religiosa com un aspecte positiu de riquesa i pluralitat on les divergències que no es llimen en els processos d’interrelació es dirimeixen políticament, obviant qualsevol actitud de supremacisme i donant per acceptada una ja convertida en elemental noció de respecte. Sembla, però, que la conquesta social i cultural del respecte es troba en una franca crisi i es recula de nou cap a l’estadi més primari de la tolerància, després del qual i en regressió tornaríem a l’estat medieval de veritats úniques imposades. El moviment independentista a Catalunya ha fet una deriva molt clara en aquest sentit. És força obvi que la societat catalana està profundament dividida amb relació a la concepció del país i sobre el seu futur polític. La negació d’això i atribuir-se la totalitat de la catalanitat, a més de resultar irreal resulta ofensiu per a la meitat llarga de la població que no comparteix aquests objectius i encara menys estratègies per arribar-hi que, com a mínim, resulten tan excèntriques. No es respecta l’altre, i encara menys se’n reconeix l’existència més enllà de l’insult o la desqualificació. Se’l tolera, sempre que no pretengui sortir dels reductes a què se l’ha reclòs i de l’ostracisme a què se l’ha condemnat. Sense reconeixement de l’altre –dels altres– no hi ha sortida civilitzada a punts de vista i interessos contraposats. El dia que ERC, per posar un exemple, accepti, reconegui i es reuneixi amb Inés Arrimadas i amb Ciutadans, que són la força més votada al Parlament de Catalunya, demostraran una altura de mires i una voluntat integradora que semblen lluny de voler assumir. No hi va haver respecte en l’estratègia que va portar a la consulta de l’1-O, feta contra tota cultura parlamentària democràtica, i encara menys n’hi va haver en una gestió posterior d’uns resultats al pretendre convertir-los en un mandat (inqüestionable, deien) per proclamar amb nocturnitat, sense debat parlamentari i de manera unilateral, una república non nata. Mantenir el país en una ficció va conduir a la pèrdua del seu autogovern i va produir un dany irreparable en la imatge i credibilitat de les seves institucions. És una falta de respecte a la intel·ligència quan es força el llenguatge per modular interessadament la percepció de la realitat –exili, franquisme, dir que es falsegen els resultats electorals...–, com n’és una falta també a les institucions i a ells mateixos, quan l’entorn de Puigdemont converteix la legítima possibilitat d’articular un govern en una mena de joc dels disbarats, pretenent investidures telemàtiques o inventant sobre la marxa ocurrències jurídiques fora de l’Estatut i del sentit comú. Es falta també al respecte de la ciutadania quan es divideix el país en dos bàndols, quan es confon el que es desitja amb el que és possible o quan es fa una apropiació, durant anys, de l’espai públic, que no es concep com un àmbit justament divers, plural i compartit on tothom s’ha de poder sentir còmode, sinó com un espai de domini absolut i d’aixafament de tota possible discrepància. Algunes places públiques s’han gairebé privatitzat i semblen voler simbolitzar la superació de tot el que no sigui l’idèntic, la desaparició de tot vestigi de l’altre. No hi ha grandesa ni victòria en l’aniquilació, només feblesa i empobriment.

Algunes places públiques s’han gairebé privatitzat i semblen voler simbolitzar la superació de tot el que no sigui l’idèntic, la desaparició de tot vestigi de l’altre. No hi ha grandesa ni victòria en l’aniquilació, només feblesa i empobriment.

La pèrdua del respecte