Cal que una desgràcia com la d’en Julen es posi en escena? Cal que se’n parli cada dia? Em sembla insà

No puc passar per alt el cas de Julen, el nen que va caure en un pou i que ha estat notícia. La mort d’un infant és una pèrdua irreparable, aquesta els mitjans l’han fet especial i se’n pot parlar per moltes raons. N’esbossaré dues. La primera, perquè és la mort d’un fill i això és esfereïdor. Molts pares i mares troben un sentit nou a les seves vides el dia que tenen un fill. El naixement de cada fill és un esdeveniment, amb cada fill la vida canvia. Per sempre més, la vida del pare o la mare estarà vinculada a aquella nova vida. La pèrdua d’un fill canvia les persones, perquè el dol que experimenten és irreversible. Qualsevol mare o pare que mereixin aquest nom no experimentaran, en tota la vida, dolor més gran que el de perdre el fill. La mare i el pare d’en Julen n’han perdut dos. Desolador! L’altra qüestió és la forma com s’ha tractat la caiguda i el rescat d’en Julen en els mitjans. Cal que una desgràcia com aquesta es posi en escena? Cal que se’n parli cada dia? Em sembla insà i característic de la nostra societat de l’espectacle, però no pot ajudar cap mare ni cap pare a fer el dol. Semblem folls i eixelebrats més que persones amb capacitat d’acompanyar els altres en el seu dolor i pena. Sentir compassió és ser capaç de fer companyia, no espectacle! Cadascú sent la pròpia pena i afronta les seves pèrdues com pot. La pena pot ser un sentiment catàrtic i alleujador, però com centrar-se en el dol estant immers en un espectacle permanent? Fer el dol per un fill perdut només es deu poder fer en la intimitat, acompanyats d’aquells que també senten sincerament la pèrdua. El pitjor de tota mort, més la d’un fill, és que el sentiment de dolor va acompanyat de la certesa que la pèrdua és real, que s’ha perdut l’ésser estimat per sempre. Només queda la pena, el dol, que és el que fa que, d’alguna manera, aquella vida que s’ha apagat continuï bategant dins de qui la plora. Elisabet Lukas a En la tristeza pervive el amor (Paidós, 2002) diu: “El duelo se halla en lo más profundo del corazón, en el centro espiritual y mental de la persona y no existe magia o encantamiento que lo pueda extraer de allí.” Tot infant que mor és fill. Mare i pare han d’alliberar-se de l’ira, desprendre’s de l’angoixa, acceptar la impotència i trobar la forma de mantenir l’amor al fill ben endins, per continuar vivint, tot i que ja no trobin sentit a la vida.