José Torres, pintor

Divendres, cafè al gastrobar Tolino amb el pintor José Torres Cortés (Fuente de Piedra, Málaga, 1946). Mentre espera el periodista, Pepe fa uns apunts ràpids de la plaça de l’Església. La plaça i l’església formen part del seu imaginari pictòric local i és capaç de dibuixar-los gairebé sense mirar. Ho fa ràpidament i amb mestria. Dotat des de ben jovenet pel dibuix ha mantingut sempre amb aquesta disciplina artística una relació constant. Malgrat que corren temps difícils per a la comercialització, pinta cada dia. Diu que li serveix de teràpia. El resultat de la seva feina es pot visitar a l’Espai Tranquil de la botiga Barbany de la Carretera fins a finals d’aquest mes. En aquesta ocasió presenta una sèrie d’acrílics sobre diversos temes i un grapat de ventalls pintats a mà amb elements florals plens de colors. Pepe Torres va començar a pintar des de ben jovenet al seu poble natal. Ho va fer a partir de la seva assistència a les classes de religió i el seu interès per plasmar les escenes bíbliques. Envoltat per un paisatge natural que ell considera “extraordinari”, també va portar la seva afició als murs dels carrers i a les carreteres. La seva vida feliç es va truncar, però, amb la mort del seu pare, fet pel qual la mare va decidir traslladar-se a Granollers, on tenien un parent. Pepe recorda “com vam haver d’abandonar una casa gran i preciosa i com vam passar a viure en una habitació de lloguer”. Acompanyats també pel seu germà Antonio, la família va començar una nova vida. Amb 14 anys va entrar a treballar a Can Carbó, empresa especialitzada en enquadernació propietat del matrimoni Joan Carbó - Maria Botey. Satisfet de poder ajudar econòmicament a casa, recorda “el tracte familiar que vaig rebre per part d’en Joan i la Maria i les possibilitats que em va obrir aquesta feina”. Durant aquesta etapa va anar a fer classes de pintura i dibuix amb Vicenç Casals Grau. Uns anys després va canviar a Pintures Oller, on va fer de pintor de parets i altres tasques relacionades amb la barreja de colors i la creació de rètols. La fàbrica de plàstics Miró i Sabons Camp són d’altres empreses en les quals va treballar més tard. Relacionat sempre, d’una manera o altra, amb el món de la pintura industrial, ha compaginat la feina amb la seva afició per la pintura artística. A diferència d’altres artistes de la ciutat, Pepe Torres no s’ha prodigat en exposicions individuals o col·lectives a Granollers, tot i que les seves obres sí que han estat ben presents a importants botigues de Barcelona, Sant Cugat, Sabadell... El motiu? El compromís que va adquirir amb un marxant per vendre la seva obra a la Ciutat Comtal i a altres llocs de Catalunya. Amb una gran facilitat creativa, durant més de 20 anys va pintar centenars de quadres sobre aspectes ben diversos, destacant especialment els racons paisatgístics i aquells espais urbans de Barcelona que més agraden els turistes. Les populars Rambles o la Pedrera no tenen cap secret per a ell i la prova és que és capaç de dibuixar-les i pintar-les sense tenir cap referència gràfica davant. Una cosa semblant li passa també amb els bells racons que presenten els municipis de Cadaqués, Palamós, Calella de Palafrugell, Llançà... Durant molts anys i gràcies especialment al boca-orella, van ser molts els vallesans que van apostar per la seva obra. La Porxada l’ha pintada de totes les maneres i des de tots els angles. El mateix ha fet amb la casa de Can Ramoneda, “sempre atractiva de pintar”, diu. Conscient de les seves possibilitats, Pepe diu que la pintura li ha permès dues coses. D’una banda, “he pogut dedicar-me plenament a la que ha estat i és la meva gran passió” i d’altra, “m’ha servit d’ajuda per tirar la família endavant”. Aquest aspecte, parlant de pintors, té la seva importància. La història dels pintors de Granollers és plena d’exemples d’artistes que no han pogut viure de la seva feina, fet pel qual han hagut de fer altres coses. Els seus acrílics destaquen pel seu colorit i pel domini de l’espàtula, una especialitat, assenyala, que “em permet expressar allò que realment vull”. Seguidor dels diversos corrents artístics que han predominat a la ciutat els darrers anys, Pepe valora l’obra d’uns quants pintors a partir de la perfecció que han assolit en plasmar diferents elements artístics. Per a ell, el nom de Jaume Icart és sinònim de pluja; el de Jordi Gendra, de paisatge nevat, i el de Joan Torrabadell, de cireres vermelles. Enamorat del color verd, és capaç de convertir les seves obres figuratives en abstractes mitjançant uns traços suaus i dispersos anant més enllà del que sovint estableixen els corrents comercials. De caràcter afable, Pepe està casat amb Lluïsa Puigpey i té una filla i dues netes.

José Torres, pintor

La pintura com a forma de vida