El repicar insistent de l’aigua, que a aquella hora sí que va ploure hores i amb ganes, em va fascinar

Ferdinand Afflerbach (1922-2005) / Knirps Em vaig quedar desperta escoltant la pluja. Per temes laborals no m’anava gens bé que plogués. Què us he de dir: setmanes organitzant un festival a l’aire lliure i quan arriba el dia, després de mesos de sequera, doncs pam!, plou i tothom dient que “oh, que bé!”, que “ja tocava”. I sí, tocava. I sí, oh, què bé, però jo estava una mica mosca, la veritat. Un bolo sota la pluja, amb sol de justícia, i ara pluja de nou i para i arrenca i ai. No... és un estrès, la veritat. Perquè plovia així: inconstant, com qui no vol anar seriosament per la vida i tan aviat quedaves xop com et mories de calor. Refredada i cremada, tot alhora, el matí de diumenge. I tot el dia remugant que mira tu, que ja està bé, que ara torna a ploure, res, la roba molla i ja para, ah, no! que hi torna, l’espectacle a dins o a fora o no el fem i anar fent. Tot el dia donant-hi voltes i sentint comentaris que la sequera, el canvi climàtic, la falta que fa, hauria de ploure així durant dues setmanes i fins i tot imatges d’un sequíssim congost de Mont-rebei, que sí, que hi vaig ser l’any passat i ja feina pena i por, doncs imagina’t ara i que que fort que es pugui passejar per dins del pantà de Sau i que estem tots ben bojos. I la polèmica amb la pagesia amb l’aigua restringida i els hotels amb les aixetes obertes i el Salvem la Bassa de Llinars –que s’ha salvat, per cert– i que espero que hi visquin moltíssimes famílies d’ocells i granotes i ànecs salvatges i això sigui l’inici d’uns aiguamolls, perquè els aiguamolls són espectaculars i no em digueu que no seria genial tenir-ne uns a prop de casa i la força de la gent, la gent, sempre, sempre, sempre, la gent. I quan vaig ser a casa, després d’haver-me mullat unes quantes vegades i haver cancel·lat algun espectacle em vaig estirar al llit a llegir i vaig tenir ganes d’obrir la finestra. I el repicar insistent de l’aigua, que a aquella hora sí que va ploure hores i amb ganes, em va fascinar. Vaig aturar la lectura i simplement vaig gaudir del soroll, de la remor, de la flaire que es filtrava per la persiana i vaig pensar que quina sort aquella aigua que queia i que quina por patir perquè no en caigués. Les coses més senzilles –ja ho veus tu: el repicar de l’aigua contra l’ampit de la finestra– són justament les que no ho semblen. Citant Mercè Rodoreda i Els Amics de les Arts. I quina sort entendre que, sovint, el que a un li va pitjor, el que a un l’emprenya, és vida per a la resta, i que és aquesta vida i aquesta resta el que s’ha de celebrar. Em vaig quedar desperta escoltant la pluja i em va encantar.

El repicar insistent de l’aigua, que a aquella hora sí que va ploure hores i amb ganes, em va fascinar

La pluja