Antoni Jonch tenia un estil innovador i portava a l’Institut de Granollers animals i materials per fer més intenses les classes

“Els vertaders mestres no són els que ens han omplert el cap de coneixements, sinó els que han contribuït a despertar el desig de saber, és a dir, els que ens han fet néixer preguntes sense donar-nos respostes prefabricades.” Així reflexiona Massimo Recalcati –destacat assagista que ensenya a la Universitat de Pàdua– quan parla del paper que tenen l’escola i l’educació en la nostra societat. És setembre. Ha començat el curs escolar i sobre l’escola tothom opina, tothom hi entén, tothom creu saber quina és la millor manera de fer la feina de docent. Els debats sobre el sistema educatiu, la pedagogia existent, les polítiques d’educació, la disciplina i les reivindicacions els escoltem any rere any..., talment com si fossin fotocopiadores de la vida! Tot i això, continuem pensant que és bo de parlar-ne. L’inici del curs és un bon moment i una època propícia per al ressorgiment d’aquests debats –cal esperar-los “constructius”– relacionats amb la nostra Escola, amb majúscula. Amb aquest escrit només pretenc plantejar el fet que aquest camp és important, ampli i molt complex, però alhora –quina paradoxa!– susceptible de ser objecte de greus simplificacions. El treball del mestre –tot i que és un dels que esdevé més importants en les nostres vides– contribueix a la formació dels infants i joves adolescents; poca broma! I em dol veure que en el nostre país no està gaire reconegut i que en una feina tan delicada i difícil com és la d’ensenyar, resulta que el rol i la paraula del mestre tot sovint queden devaluats i menystinguts, bàsicament per l’entorn social i familiar que envolta l’alumne, un fet impensable només fa uns anys. Recordo, de petita, haver sentit a dir que les persones amb més ascendència i més influents que hi havia en un poble eren el metge, el mestre i el capellà. La seva paraula esdevenia inqüestionable. Però el cas és que ara aquesta tradició ja ha desaparegut i és ben obsoleta. Per tant, resulta que l’autoritat que abans imposava la figura d’un mestre –talment com la del pare– o bé s’ha evaporat o ja es troba en plena decadència. I no caldria dir que el fet d’haver perdut el reconeixement social que tenia, dificulta moltíssim la tasca del pedagog. I ara ens trobem amb l’evidència que és cada professor, un a un, a la seva manera i amb el seu estil, qui s’ha de guanyar el respecte de tot l’alumnat. Dit això, voldria centrar-me ara en allò que podríem qualificar com l’art d’ensenyar; en l’ofici dels mestres, en aquesta mena de relació tan única, tan difícil i contradictòria, però alhora també satisfactòria, com la que es dona entre el mestre i l’alumne. És bàsic que al professor l’apassioni allò que ensenya per trobar la manera de connectar i d’encuriosir l’alumne, sempre amatent, a més, a la dinàmica general de la classe. Massimo Recalcati elogia tot el que té a veure amb l’educació i l’entén com un descobriment de “l’eròtica del saber”. En el seu sentit etimològic, les paraules educació [d’educere] i seducció [de seducere] conflueixen, es donen la mà. Això significa que, per part del mestre, no hi pot haver una transmissió del saber o de coneixements diversos sense establir un vincle amb l’alumne, és a dir, seduir-lo. Es tracta de transmetre el saber dins de l’aula o, millor encara, de despertar en els joves i els infants el desig de saber... I si aquest vincle no es dona, es farà difícil poder viure l’experiència d’aprendre coses amb interès, amb il·lusió, amb amor, amb ganes, tant si parlem de les Ciències Naturals, com de Física, d’una operació matemàtica o d’un concepte filosòfic. ALUMNES QUE JA NO ESCOLTEN Els mestres, tot sovint, expressen amb preocupació que els alumnes “ja no escolten..., ja no llegeixen..., ja no estudien..., ja no desitgen...” I és ben cert que les noves tecnologies esdevenen un obstacle important, ja que és una realitat incontrovertible que molta canalla està massa enganxada, avui dia, a tot allò que forma part del que podríem qualificar com a estris tecnològics. Voldria recalcar que fora bo que l’ensenyament es pogués sostenir sobre una base de l’amor per saber coses i per saber transmetre-les i, per tant, que entre el mestre i l’alumne es pugui encomanar l’interès per aprendre, cadascun d’ells des del diferent lloc que ocupen. El meu pare, l’Antoni Jonch, en el seu llibre Memòries del Zoo, explica com es va sentir íntimament satisfet quan li van proposar de fer classes de Ciències Naturals a l’Institut de Granollers: “M’hi vaig aplicar amb convicció; vaig viure intensament els deixebles, vaig treballar les lliçons perquè aquells a qui les destinava les rebessin amb curiositat. L’exercici d’aquesta activitat va durar set anys, durant els quals vaig aprendre moltes coses.” Estem parlant d’un període a cavall entre els anys 40 i 50 del segle passat, una època gris, en plena dictadura franquista, molt dura i punyent. Però ell va saber custodiar l’espai per sorprendre i emocionar els seus alumnes. Tenia un estil propi, innovador, atès que no es limitava a impartir lliçons seguint un text, sinó que, fins i tot, portava a l’escola tants animals i tant material inert com li era possible, a fi de donar més intensitat i fer més atractives les seves dissertacions. Sovint feia sortides al camp amb els estudiants perquè, per a ell, “les ciències de la natura no podrien entendre’s amb plenitud i encara menys captivar l’interès dels alumnes si no anaven acompanyades de la visió directa del que s’estudiava a classe”. Tot un pioner, a la nostra ciutat, en aquesta manera d’aprendre i d’ensenyar que crec que val la pena de recordar i tenir-la present... Seguint en aquesta línia, penso que no té per què haver-hi oposició entre l’educació i la instrucció; entre els continguts cognitius i el vincle afectiu o entre les nocions i els valors. Segons Recalcati, a l’Escola se la vol limitar com si fos una empresa; però, amb quin objectiu? Doncs el de desvetllar en els joves alumnes habilitats eficients i adequades en benefici del propi sistema. I argumenta que l’educació, com a creixement, si es basa en l’increment progressiu del coneixement esdevé un fals mite del nostre temps. Per a ell, cap procés educatiu no pot estar dins d’un programa d’acumulació de coneixements ni pot ser teoritzat com una guia moral que encarrili la vida pel camí més correcte. Ensenyar significa ‘deixar empremta’, una marca en l’alumne que l’acompanyi de per vida. I això és el que va succeir amb l’ensenyament a l’Escola durant els anys de la República, amb una pedagogia i una educació catalanes que apostaven per una cultura ambiciosa, cosmopolita i amb una important mobilització col·lectiva cap al coneixement del saber. Aquella Escola sí que va deixar empremta en els estudiants de l’època de la Generalitat republicana. Així, doncs, hem de mirar d’allunyar-nos de l’ensopiment i de l’engany pedagògic que defensa només l’eficiència, el rendiment o l’adquisició de competències en benefici de la productivitat i dels interessos financers de la societat. A tall de conclusió –tot i que el tema donaria encara per molt més– penso que ens pot ajudar el fet de recordar José Luis Sampedro quan assegurava que, en realitat, el que calia a la vida era poder “aprovar-nos nosaltres mateixos”. I aquesta frase podríem aparellar-la amb la que el meu pare li va sentir dir a un dels seus professors, el doctor en Farmàcia Cèsar Pi i Sunyer, el qual manifestava que ell aprovava tots aquells a qui examinava perquè, si no ho mereixien, “si de cas, ja els suspendria la vida!”

Antoni Jonch tenia un estil innovador i portava a l’Institut de Granollers animals i materials per fer més intenses les classes

La professió de fer de mestre