Angelina Santacana, exprofessora de l'Institut Antoni Cumella

La sala d’actes de l’Institut Antoni Cumella acull aquest divendres a la tarda (19.30h) la presentació de les activitats previstes al llarg d’enguany i l’any que ve amb motiu de la commemoració del seu 50è aniversari. L’esdeveniment permetrà a professors, alumnes i treballadors diversos fer un viatge en el temps. L’exterior de l’institut no ha canviat gaire des de la seva posada en marxa al 1968, un any, per cert, de moltes inauguracions a Granollers. Pintat de vermell, el llavors Institut Roser Pujades es va situar a la part nord del carrer Roger de Flor. Aquestes i altres qüestions relacionades amb l’entorn físic de l’institut –per exemple, el bar Dolce Vita, singular annex lúdic del centre que era a l’altre costat del carrer Roger de Flor– seran ben presents aquest divendres. En aquesta ocasió i celebrada ja l’encesa d’espelmes commemoratives, ens avancem als actes de presentació i entrem a l’institut tot acompanyats d’Angelina Santacana Casals (Granollers, 1947). Santacana hi va fer classes de llatí i grec durant 35 anys. Va arribar-hi el curs 1969/1970 després d’haver estudiat a l’institut del doctor Salvador Llobet amb professors com Maria Gaja, Bernard Poello, Margarita Tintó, Josep Verde Aldea i Marcel Galobart. Llicenciada en Filosofia i Lletres i especialitzada en llengües clàssiques per la UB, va arribar al nou centre de Roger de Flor amb una bona formació, “resultat dels bons professors que havia tingut”. I arribava també amb el convenciment, malgrat el gran nombre de dificultats de caràcter familiar viscudes durant la infantesa, que podria fer realitat el seu somni de ser mestra. Els seus primers records només entrar a l’Institut els situa en tres espais ben diferents: al despatx del director Bernard Cifre; als passadissos, d’on diu que sovint tenia problemes per passar quan anava a les classes perquè els alumes seien a terra, i al claustre de professors. Del director, tres apunts: “Bon ensenyant de llatí, home d’ordre i molt conservador”; dels alumnes, un parell: “Eren joves anàrquics i revolucionaris, com corresponia a l’època”, i dels seus companys, dues qüestions també: “Vam lluitar per aconseguir el reconeixement que ens mereixíem i teníem ganes de canviar la societat tot educant des de la llibertat.” Una de les primeres coses que van canviar –ja sota la direcció de Joan Garriga– és el nom del centre, en aprofitar l’avinentesa que els va brindar l’Ajuntament de Cardedeu. El llavors alcalde convergent, Ramon Comas, els va demanar si podrien cedir-los el nom de Roser Pujades per a un nou centre d’ensenyament, ja que Pujades era filla d’aquell municipi. La resposta va ser ràpida. A Granollers ja feia temps que el grup de direcció tenia clar que s’havia de canviar el nom donat, que es tractava d’una inspectora que feia complir les directrius que havia establert el règim franquista a l’ensenyament. Garriga recorda que Santacana va ser una de les qui va participar activament en el procés del canvi de nom. El centre, doncs, va passar a denominar-se Institut Antoni Cumella en record del reconegut ceramista granollerí mort el 1985. Més enllà d’aquesta qüestió, Santacana destaca “els anys de lluita passats” i les dificultats que hi havia alguns anys per fer el curs amb normalitat. Tot depenia “dels dies de vagues i d’assemblees convocades tant per part dels alumnes com dels professors. O d’altres aturades per causes externes”. Eren temps –jo ho recordo bé– en els quals les amenaces de bomba eren una manera d’aturar les classes per convertir la jornada en vaga. En el seu recorregut per l’institut, Santacana es refereix, “amb records de tots tipus”, a molts companys: Montserrat Lorente, Tránsito Pilo, Matilde Martínez, Manel Mateo, Eva Oriol, Asun Armentia, Ángel López, Vicente Bordanova, Carmen Mingarro i un llarg etcètera. Divorciada, Santacana va estar casada amb Rafel Ballús, el primer alcalde democràtic de la ciutat. D’ell en destaca “el valor que va tenir en el primer mandat per acabar amb el poder dels últims mandataris franquistes i el treball que va fer per millorar els barris de la ciutat”. Entre les situacions complicades per les quals van passar aquells primers anys, encara conserva en la seva retina “els xiulets que un dia ens van dedicar uns quants botiguers en un sopar”. Enraonadora de mena, la conversa s’acaba amb la màxima que l’ajuda a viure: “Tinc tres fills fantàstics i sis nets meravellosos.”

Angelina Santacana, exprofessora de l'Institut Antoni Cumella

La professora de llatí i grec