L'expectativa de les propines permet pagar un sou més baix

No soc partidari de deixar propina en bars, restaurants o similars perquè em sembla un costum poc recomanable des de diversos punts de vista. Miraré d’explicar-ho a les ratlles que segueixen.

La paraula ‘propina’ té el seu origen en el mot llatí propinare (pro+pinare = per a beure), al seu torn, manllevat del grec. D’aquí, per exemple, el mot francès pourboire, que és una traducció literal del mot llatí. És a dir, una quantitat que es concedeix perquè es gasti en beguda.

Naturalment, el que percep una propina se la gasta en allò que estima més convenient, però sembla que l’origen d’aquest costum, a Europa, es remunta al segle XV, quan la classe aristocràtica solia donar, a les persones socialment inferiors, i de manera voluntària, una petita quantitat de diners com a reconeixement per determinats serveis rebuts.

Als EUA, l’origen de la propina està lligat a l’esclavitud, ja que, arran de l’abolició, els negres trobaven feina majoritàriament en hotels i restaurants i, com que els amos no creien que haguessin de donar-los cap compensació econòmica pels seus serveis, depenien íntegrament de la generositat dels blancs a qui servien.

La propina, doncs, és un costum ancestral ancorat en la creença que els ingressos de les persones socialment inferiors han d’estar sotmesos a la voluntarietat de les socialment superiors, ja que el seu treball no val res més enllà del que, arbitràriament, decideixi el que és servit.

Fixem-nos que no deixem mai propina a metges, advocats o arquitectes. I no ho fem perquè són professionals que suposem que no necessiten la nostra graciosa benevolència. En donem, fonamentalment, a cambrers, que solen ser treballadors susceptibles de tenir economies modestes i, per tant, de no poder prescindir d’aquest suplement del seu sou. I, per això mateix, el caràcter voluntari de la propina em sembla un element detestable. Perquè suposa que qui la rep ha d’agrair-la a qui, magnànimament, s’ha dignat a concedir-la. Però que, si no la rep, no té dret a reclamar-la.

Però tampoc no deixem propina al dependent que ens ven unes sabates després d’haver-li’n fet treure 15 parells diferents, ni a l’empleat de banca que ens explica pacientment com hem de col·locar els nostres diners perquè rendeixin millor, ni a tants altres professionals… Però quina arbitrarietat és aquesta? En què és diferent un cambrer perquè la societat el consideri destinatari de propines?

Doncs resulta que són professionals que, tradicionalment, han hagut de procurar la comoditat del client, en detriment de la seva pròpia i que han hagut d’usar la reverència i el “sí, senyor” com a eines de treball. Aquest servilisme afalagador, que sempre s’ha entès com una relació d’inferior a superior, avui, sortosament, gairebé desapareguda, ha deixat, tanmateix, un pòsit que perviu, en els nostres dies i que algú pot sentir-se temptat a desenterrar a través de la propina, com a senyal material d’aquesta històrica relació asimètrica entre servidor i servit. Aquesta és una de les raons per les quals em sembla un costum a abolir.

Analitzem, però, el perquè o perquès de la propina avui. Suposem, en primer lloc, que pugui constituir un premi al cambrer que ens ha servit bé. Però, a veure: que no té l’obligació inexcusable de servir-nos bé, el cambrer? Sembla com se li hagués d’agrair de manera suplementària que fes la seva feina correctament…! I això no em sembla adequat tampoc, perquè és com si donéssim per descomptat que la feina no cal fer-la ben feta i que si algú la vol ben feta ha de pagar-s’ho a part. És aquesta concepció profundament mediterrània que la qualitat del treball ben fet constitueix un extra que cal compensar de més a més. I així ens va…

Mirem-nos-ho també des d’un altre cantó. Perquè també pot ser que els cambrers que atenen aquell client habitual especialment generós amb la propina el serveixin amb més deferència –reservant-li la millor taula, atenent-lo amb més immediatesa, etc.–, però inevitablement en detriment de l’atenció als altres clients, que estan disposats a pagar religiosament el preu estipulat i esperen, amb tot el dret, rebre un tracte exactament igual, sense haver de satisfer un suplement per merèixer-lo.

Ara, pensem-hi: voleu dir que, efectivament, donem propina exclusivament al cambrer que ens ha servit bé? O és, més aviat, un costum que seguim de manera sistemàtica, independentment de la qualitat del servei que hàgim rebut? Podria ben ser, doncs, que tota aquesta càrrega cultural de la propina hagués generat en la nostra societat una inèrcia i, com a tal, una pràctica poc meditada? Un costum, doncs, que hauria esdevingut obligació per no ser titllats de garrepes o de poc considerats amb els qui ens serveixen? Podria ser, doncs, que, de fet, la propina ens fos una nosa de la qual ens és incòmode prescindir?

Plantegem-ho ara, des del punt de vista dels drets dels treballadors. Es pot pensar que la propina és una manera de compensar un sou insuficient per una feina que és feixuga, sovint poc agraïda i molt esgotadora i que, per tant, és una mena d’obligació moral socialment indefugible. Tinguem clar, però, que, si això és el que ens mou, contribuïm, amb la nostra donació, al manteniment d’una precarietat salarial que es nodreix del fet que el patró ja compta que el client pagarà un preu superior a l’estipulat i que aquest suplement complementarà la part de sou que ell s’estalviarà.

Recordem que, quan el propietari d’un establiment contracta un treballador, sovint, li diu: “Guanyaràs tant al mes, propines a part.” És a dir, que l’expectativa de les propines li permet pagar un sou més baix, tot i que els ingressos finals del treballador dependran, en definitiva, de la benevolència dels ocasionals clients. Per tant, propiciem, així, una inseguretat salarial que no hauríem de consentir ni alimentar amb les nostres propines, que fan, a més, que el preu que paguem sigui arbitràriament superior al marcat. Per això, Pedro Solbes ja va dir, l’any 2008, que la propina produïa inflació.

Però és que jo aniria, fins i tot, més enllà: la propina és diner negre, diner no sotmès a fiscalitat. Diner que, si pagués l’amo dins la nòmina de manera obligatòria i regular, generaria les corresponents deduccions i, per tant, incrementaria, poc o molt, la corresponent recaptació per a les arques públiques, que és diner de tots. D’altra banda, si això fes que els establiments augmentessin els preus al consumidor, que, a canvi, s’estalviaria la propina, també es generaria un increment en l’IVA que aniria a parar igualment al diner públic regulat. Però, sobretot, donaria al treballador la seguretat d’un salari fix i li estalviaria haver de llagotejar davant del client per mirar d’esgarrapar, de la seva commiseració, uns misèrrims cèntims suplementaris que, segurament, es deu haver guanyat amb escreix i que, d’aquesta manera, són concedits, a vegades, amb una irritant actitud condescendent.

Finalment, voldria deixar constància també d’una pràctica similar que s’acostuma a seguir amb mestres, metges i professions semblants, que és la de fer-los obsequis. Segurament, el cas no és ben bé igual però, igualment, respon a un agraïment per una feina ben feta que el professional està obligat a fer bé sense rebre’n cap suplement i que, en alguns casos, ha esdevingut costum.

La major part de la meva vida, l’he dedicada a l’ensenyament i sovint he sigut objecte d’obsequis, que reconec que no he sabut rebutjar perquè l’acte hauria resultat excessivament violent i, segurament, mal interpretat, però he de reconèixer que els he acceptat sempre amb certa incomoditat perquè mai he cregut merèixer res, més enllà del meu sou. I quan aquest m’ha semblat insuficient, si les circumstàncies hi han estat propícies, he intentat reclamar el que he estimat que era just als meus pagadors. Mai a ningú altre.

La frontera entre l’agraïment i l’intent de rebre un tracte preferent és difusa a vegades. Els qui tenim una certa edat –ara parlo dels anys 60 del segle passat−, recordem encara que els guàrdies urbans que, habitualment, dirigien el trànsit en una determinada cruïlla de la ciutat –recordeu?: damunt d’aquella plataforma elevada i cofats amb el característic casc de color blanc−, pels volts de Nadal, apareixien vergonyosament envoltats de regals diversos, procedents, segurament, dels botiguers i veïns del voltant, que es devien veure afavorits per certa tolerància en l’exigència del compliment de les normes de circulació, que els altres conductors havien de respectar escrupolosament sota el perill de ser sancionats sense cap mena de condescendència.

Els obsequis a professionals i les propines, segurament, no són ben bé el mateix, però sí que es poden relacionar, en certa mesura, a través d’aquesta creença que fer la feina ben feta no té res a veure amb la percepció del sou, sinó més aviat amb l’incentiu disfressat, amb la prebenda… Amb el ¿qué hay de lo mío?, en el fons. I, per tant, amb el greuge que pateix qui no pot permetre’s excessos econòmics.

Demano disculpes, sobretot als cambrers, per aquest article, que potser entendran lesiu per als seus interessos, però, els he de dir que si en fan una atenta lectura, hi trobaran un fervent desig de millora i de dignificació de la seva situació laboral i un profund respecte per una feina molt dura que, a més, els exigeix suportar estoicament, i sovint amb un somriure al rostre, les impertinències de certs clients, dissimulant, segurament, el seu esgotament per una jornada laboral tan exigent com la seva.