Lurdes Barba, a l'obra 'El dolor', ha sabut plasmar amb gran mestratge el dolor a partir de la contenció, fugint del crit i l’estridència

Dimecres 29 de maig de 2019 Vespre En una novel·la històrica un dels reptes més grans és que la ficció quedi amalgamada amb la realitat. Aquesta tarda, en la trobada amb un club de lectura a la Biblioteca Roca Umbert de Granollers, alguns lectors em preguntaven sobre novel·la Confidències d’una reina, volien saber on s’acabava la realitat i començava la ficció. Em complau que m’ho preguntin perquè em donen a entendre que els ha costat destriar una de l’altra i que, per tant, en certa mesura he aconseguit un dels objectius que em proposava. El context històric ha de ser el més ben documentat i versemblant possible, però no hem d’oblidar que una novel·la històrica no és un llibre d’història, sinó un llibre de ficció. Dijous 30 de maig de 2019 Migdia Tenir el privilegi d’anar a una preestrena al Teatre Nacional és fantàstic. Però si, a més, l’obra t’atrapa fins a arrossegar-te amb una intensitat huracanada, això ja no té preu. No us perdeu per res del món El dolor, basada en la novel·la de Marguerite Duras. Un monòleg de 70 minuts magistralment interpretat per Ariadna Gil [a la fotografia] i dirigit amb molt bon criteri per Lurdes Barba, segons una traducció feta per Maria Lucchetti. Marguerite Duras va escriure la novel·la El dolor partint d’un diari que havia fet durant la Segona Guerra Mundial. En ella ens parla de com el seu marit, el poeta Robert Antelme, va ser arrestat i deportat al camp de concentració de Buchenwald i de com el seu amic Dionys Mascolo va aconseguir treure’l d’allà quan ja era pràcticament mort. Ariadna Gil va ser capaç d’emocionar-nos i colpejar-nos amb la força del seu monòleg; transmetre’ns la tortura psicològica que representa una guerra; l’immens patiment que comporta imaginar que el teu marit potser ja és mort; l’angoixa d’estar amb un amant mentre el teu home és en un camp de concentració; el martiri de la gana que no et deixa viure... I ho fa dins d’un búnquer com a escenari, espai que augmenta la sensació de sofriment. Lurdes Barba ha sabut plasmar amb gran mestratge el dolor a partir de la contenció, fugint del crit i l’estridència, des de les frases curtes i esmolades com una navalla, des del silenci més eixordador. Fent-nos veure que quan el dolor és tan salvatge i delirant només ens podem refugiar en el desig. Marguerite Duras va néixer a Indoxina, l’actual Vietnam, i allà va viure una infància molt dura que li va marcar la vida, com també ho va fer la Segona Guerra Mundial. I es va refugiar en l’escriptura per poder suportar tant dolor. Qualsevol escriptor se serveix de les seves vivències com a font d’inspiració. I els lectors sempre volen saber si ets algun dels personatges de les teves novel·les. Els soc tots i cap a la vegada, perquè tots han nascut dins meu, per tant, tots tenen part del meu jo, sense que cap d’ells em representi en la totalitat. Divendres 31 de maig de 2019 Migdia M’ha fet esborronar la notícia de la dona d’Alcalá de Henares que s’ha suïcidat després que els seus companys de feina s’anessin passant unes gravacions seves de contingut sexual. I encara m’ha colpit més saber que l’empresa, coneixedora dels fets, no va activar el protocol d’assetjament en considerar-ho un assumpte personal. Totes les persones tenen dret a la seva privacitat i que se les protegeixi. Em repugna pensar que hi hagi gent que gaudeix tafanejant desvergonyidament en la vida dels altres, exhibint-la sense escrúpols i sense pensar el malviure que suposa per a la víctima que pateix aquest acarnissament. No cal agafar cap arma per matar ningú; n’hi ha prou d’anar potinejant en la seva vida fins a abocar-la a la desesperació, incapaç d’afrontar el mal que sofreix. Que fàcil que és esclafar algú! Dissabte 1 de juny de 2019 Vespre La vida és surrealista en si mateixa i retroalimenta la ficció. Si hagués escrit un relat explicant una processó que passejava una Verge amb cabells postissos de nina pels carrers de Sabadell al ritme de la cançó de la Raffaela Carrà Hay que venir al sur crec que ningú no m’hauria cregut. Val a dir que era la versió instrumental. No cantaven allò de: “Por si acaso se acabe el mundo todo el tiempo he de aprovechar...” , “tuve muchas experiencias y he llegado a la conclusión...”, “para hacer bien el amor hay que venir al sur”, “sin amantes quien se puede consolar”... Per sort, tinc testimonis. Segur que des que aquesta Verge desfila amb la Carrà, la confraria ha augmentat –i molt– els seus feligresos.

Lurdes Barba, a l'obra 'El dolor', ha sabut plasmar amb gran mestratge el dolor a partir de la contenció, fugint del crit i l’estridència

La realitat i la ficció es retroalimenten