Mutilar, assassinar i limitar les llibertats de les dones no pot ser cultural, ni un acte de fe. És misogínia

He vist imatges de dones europees cremant teles que simulen vels. Això no té cap sentit. Només les dones de l’Iran poden cremar-los. A Occident preval l’opinió que el hijab és un símbol de submissió. Podria dir el mateix de les dones que es depilen el pubis per tenir sexe amb homes. Vestir el hijab no és sinònim d’estar sotmesa. La revolta de les dones de l’Iran calant foc al mocador o tallant-se els cabells –incloent els homes que formen part de la rebel·lió– és un enfrontament contra la república islàmica que imposa a les dones tapar-se els cabells. Paral·lelament, tenen lloc a l’Índia protestes en contra de la prohibició del vel. Ambdues lluites comparteixen el mateix objectiu: llibertat d’elecció. He recuperat el còmic il·lustrat Persépolis de Marjane Satrapi. De manera amena i distreta l’autora explica la seva infància i adolescència a l’Iran, quan els drets humans i les llibertats individuals queien al ritme de les bombes. Satrapi és tan sols una nena quan s’imposa el hijab a Iran l’any 1979. Els dirigents argumenten que els cabells de les dones són altament eròtics i sensuals, en conseqüència, els homes, que no poden frenar els seus impulsos, acabarien violant-les. En altres paraules, l’origen del conflicte és el cos de les dones. Si retrocedim a l’any 1936, el hijab, aleshores, estava prohibit. La finalitat era occidentalitzar l’Iran, abandonar la seva cultura. En aquells temps, moltes dones el duien en senyal de protesta, reivindicant un tret cultural com és el vel a la societat iraniana. Anys enrere, quan estava prohibit, o a hores d’ara, que és obligatori, la policia de la moral deté les dones i les acusa de subversió a l’Estat. Una pista que el hijab no és el veritable problema. ‘SIGUES LA MEVA VEU’ Aprofitant el moment, el Sense Ficció de TV3 ha retransmès Be My Voice (Sigues la meva veu) de Nahid Persson, cineasta iraniana exiliada a Suècia. L’activista originària de l’Iran Masih Alinejad, exiliada als Estats Units, és la veu de les ciutadanes iranianes. Alinejad explica que la república islàmica utilitza el hijab per dominar tot el país. Aquest és el vertader conflicte: comunitats religioses o partits polítics extremistes instrumentalitzen els cossos de les dones per imposar la llei. Al documental apareixen ciutadanes que cometen actes rebels, com muntar en bicicleta sense mocador. En aquest cas, el perill a sortir-ne mal parada és doble, ja que anar amb bicicleta també ho tenen prohibit perquè mouen els malucs de manera inapropiada. Repartir flors al metro de Teheran, amb els cabells al descobert. Conduir sense el vel, el Dimecres blanc –els Dimecres blancs són una iniciativa de Masih Alinejad en què anima a les dones a ensenyar els cabells–. Tots els casos són actes de desafiament civil, ja que mostrar-se en públic sense el hijab les fa saltar a la categoria de delinqüent. Els càstigs són diversos: la detenció, una multa, fuetades i, fins i tot, la presó, com va ser el cas de les dones que repartien flors al metro el Dia Internacional de la Dona de 2019. La policia de la moral (quina classe de departament és aquest!?) és la presumpta assassina de Mahsa Amini. També ha respost de manera violenta contra manifestants. També va disparar al pit d’Hadis Najafi. La policia de la moral actua de manera immoral. I el que també és amoral és justificar la violència gratuïta que reben dones d’arreu en nom de la cultura o la religió. La mutilació genital femenina no és l’equivalent al pa amb tomàquet a Catalunya. Els assassinats d’honor –la gran majoria de víctimes són dones– no són l’equivalent a les Falles de València. Els matrimonis forçats no són el mateix que celebrar la Pasqua per Setmana Santa. Obligar a seguir unes normes de vestit no és l’equivalent a fer la primera comunió. No és cultura. No és religió. Són actes de discriminació envers les dones que s’aixopluguen rere una religió o cultura interpretades per homes. Mutilar, assassinar i limitar les llibertats de les dones no pot ser cultural, ni un acte de fe. És misogínia. Era la seva vida, la seva llibertat. Era Mahsa Amini. Era Hadis Najafi. Són totes les dones iranianes que lideren una revolta a Iran. Són totes les adolescents que acudeixen als centres escolars amb els cabells descoberts. Era Marjane Satrapi, als anys 80, quan ella i el seu entorn progressista cometien actes subtils de desobediència civil: ensenyar els canells, pintar-se els llavis, comprar cassets. Era Mojgan Keshavarz. Era Morineh Arabshahi. Era la seva filla, Yasman Ariani, la que allargava una flor a una dona al metro de Teheran i li deia: “Tant de bo un dia caminem juntes, jo sense hijab i tu amb ell.” Fa anys, que les dones de l’Iran ens donen una lliçó de sororitat.

Mutilar, assassinar i limitar les llibertats de les dones no pot ser cultural, ni un acte de fe. És misogínia

La revolta de les dones a l’Iran