A la Roca tenim botigues
A la Roca tenim botigues. Tenim botigues, un camp de golf i moltes urbanitzacions. També tenim una presó, però sobretot tenim botigues. L’outlet més gran d’Europa!
A la Roca també vam tenir un president, Marc de Vilalba, 13è president de la Generalitat. I moltes altres coses, vam tenir… Un cinema, per exemple. Que de fet encara hi és, però suposo que l’Església el tindrà tancat fins al dia del judici final. També teníem la Pedra de les Orenetes. Que bé, la pedra encara hi és, però de les pintures rupestres, patrimoni de la humanitat de la UNESCO, ja no en queda ni rastre. Igual que dels poblats ibers, que hi són, però ningú sap ben bé on.
Per sort, si venim una mica més cap aquí, encara ens queden alguns grups de música de quan la Roca era la capital –m’atreviria a dir mundial– del punk (de fet són tots la mateixa gent amb diferents noms, però com que ho fan molt bé tampoc no ens queixarem).
Però ja n’hi ha prou de ser pessimistes, que tenim botigues! Milions de turistes de tot el món venen cada any a la Roca. L’any passat en van ser cinc milions! El poble ni el trepitgen, però de venir, venen.
Tot i que, si parlem d’elements turístics, és impossible no parlar d’allò que tenim al nostre escut i no, no és en Mickey Mouse. De parc d’atraccions encara no en tenim. És la roca que dona nom al poble. I a sobre d’aquesta roca, el nostre castell. Dic nostre, perquè és a la Roca, perquè els propietaris no és que ens el deixin visitar gaire (de fet mai). Un castell, bé cultural d’interès nacional, amb uns senyors del castell que de la Llei de patrimoni de Catalunya no en deuen haver sentit ni a parlar. Deu ser per això que allò que hauria d’estar obert al públic com a mínim quatre dies al mes no s’ha complert mai, i això que la llei ja té més de 30 anys.
Almenys, i aquí he de ser sincer, no podem dir que cap roquerol no hagi pogut veure mai l’interior del castell. Els més fans de Jackie Chan hem pogut contemplar com a dins d’una sala del nostre castell s’hi duu a terme la lluita final de la pel·lícula Wheels on Meals (1984) i, de passada, com s’ho fa el protagonista per entrar-hi per una finestra. Esperem que a nosaltres ens hi deixin entrar per la porta i que sigui ben aviat.
Però, perdoneu-me, que he dit que parlaria de coses bones i és que sembla que aquest any tenim doble recció de sort. Per una banda, per fi s’ha aconseguit crear la Foradada, un espai per als joves –i no tan joves– del poble. Que s’ha hagut d’okupar, sí, però no és que la Roca sigui coneguda precisament per cuidar les entitats del poble. Ah, i compte si hi aneu, perquè ja se sap que passejar per la Roca és perillós, que no pots fer ni dues passes sense que s’aturi un cotxe a preguntar com s’arriba a les botigues.
Però això no és el millor de tot. Recordeu que abans us he parlat de Marc de Vilalba, president de la Generalitat? Doncs aquest any, un altre roquerol, Salvador Illa, ha guanyat les eleccions autonòmiques. Com a mínim les primeres, ja veurem com acaba, la cosa. Durant l’anterior legislatura, quan era president del govern alternatiu ja va parlar sobre el patrimoni i de com a la llei del 1993 li fan falta algunes millores.
Serà ell qui aconseguirà obrir el castell o protegir les restes prehistòriques? Això encara no ho podem saber, però, potser, aquest Salvador Illa, si acaba sent president, aconseguirà millorar la Roca. I dic aquest perquè l’atzar és capritxós, i és que a la Roca, ja fa uns anys, vam tenir un alcalde que també es deia Salvador Illa. Un alcalde que, al nostre poble, només hi va deixar un camp de golf, especulació i botigues.