La rosada ho calava tot. L’herba, les flors, les cadires, la taula…

Aquest matí he creuat el jardí a primera hora. La rosada ho calava tot. L’herba, les flors, les cadires, la taula… He deixat que m’amarés les sabatilles i els peus i el fred que hi he notat m’ha omplert d’alegria. Feia dies que no n’hi havia, de rosada, perquè no hi havia sol i sense l’escalfor, la humitat no tenia cap necessitat d’evaporar-se i això que sembla ridícul m’ha fet encarar el dia diferent.
M’ha agradat veure la rosada i el sol, encara no del tot valent, que arribava. He intentat recordar quants dies feia que estava acostumada a aquesta boira que no és boira tampoc i que m’obligava a mirar més el terra que no pas el cel, perquè el cel em deprimia. Reconec que aquesta certa alegria per una cosa tan menuda m’ha posat una mica optimista, més del compte, potser. I he buscat un lloc proper i estimat on refugiar-me uns dies aquestes properes vacances. Massa optimista, potser… però m’hi arrapo.
Es parla molt, moltíssim, de la fatiga pandèmica, d’aquest cansament que arrosseguem fa un any més fruit del que ens creiem que faríem si poguéssim que del que faríem en realitat perquè, no ens enganyem, mai no havíem tingut ganes de fer tantes coses com ara que no les podem fer.
Sé de gent que em parla de com enyora anar aquí o anar allà quan el que feia quan ho podia fer era seure al sofà i mirar Netflix. Però això, aquestes petites contradiccions, són les que ens fan persona, oi? Anar reclamant que et mors de ganes de fer una calçotada amb les amigues quan fa cinc anys de l’última perquè les agendes no hi havia manera que quadressin mai.. Suposo que això respon també a allò de voler just el que no podem tenir i valorar poc el que tenim.
Ara que hem tingut el Montseny tan a tocar, quina mandra i, en canvi, que bonic que és el Garraf. Ja m’enteneu. Els teatres de la comarca bé que han estat oberts amb penes i treballs però ja n’hi ha prou, home, d’això que no ens deixin baixar a consumir cultura a la capital.
Som curiosos, els éssers humans. Com més no, més volem i del que tenim, mira, pse.
Com jo, que aquest matí flipava amb la rosada i no pas amb el jardí que, pacient, em rep cada matí amb sol o sense, amb aigua que em mulli els peus o sec. Un jardí que m’ha salvat moltes vegades d’aquesta fatiga pandèmica o vital dels últims mesos.
Valorem el que tenim sense deixar de reivindicar el que volem. O millor encara: reivindiquem el que volem però valorem, molt, com cal, el que tenim.