Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

La sentència del Suprem

Haver de fer un 25% de classes en castellà, sens dubte, deixa marge per a fer-ne un 75% en català. Ara, això sí: fem-ho rigorosament

Tal com era d’esperar, la sentència del Tribunal Suprem, que ja ens té acostumats als regalets enverinats, no ha admès el recurs contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en virtut de la qual s’obliga a fer un 25% de les classes en castellà a les aules de Catalunya, d’acord amb la derogada Llei Wert, avui substituïda per la vigent Llei Celaá, que és més ambigua en aquest sentit i que sembla que serà el punt on recolzaran les raons del govern català per a evitar-ne l’aplicació.

No sabem encara si l’executiu espanyol obligarà o no a executar la sentència, ara o més endavant. Podria ser que, d’acord amb la seva necessitat de no violentar ERC, de moment, adoptés una actitud més permissiva, però el que és clar és que, mentre la sentència sigui vigent, aquesta planarà per damunt del cap dels catalans com una espasa de Dàmocles, perquè sempre dependrà del govern espanyol de torn, de l’aritmètica parlamentària o de denúncies i pressions que els tribunals instin o no el govern català a aplicar-la.

De moment, el conseller González-Cambray ha dit, en roda de premsa, que els centres no han de canviar el seu projecte educatiu i que han de continuar fent el mateix que feien. Malament…! Si us plau, el mateix, no. Si per evitar l’aplicació d’aquesta sentència, els centres han de continuar fent el mateix que fins ara, potser hi sortiríem guanyant si s’apliqués. Ara, això sí: rigorosament. Perquè fer un 25% de classes en castellà, sens dubte, deixa marge per a fer-ne un 75% en català. Per tant, que, a les escoles catalanes, el català continuï sent la llengua de referència depèn només de les autoritats de Catalunya perquè tenen a les seves mans, ara que l’estat acaba de refermar el seu intolerable mando y quiero, instar els centres, amb més raó que mai, a aplicar rigorosament els seus projectes lingüístics i, fins i tot, a adaptar-los a la nova normativa per tal que, per exemple, es facin, en castellà, exclusivament la llengua castellana i una altra assignatura per a arribar a aquest 25%. I, si convé, que no sigui a cada curs la mateixa per tal de no estigmatitzar-ne cap ni tampoc cap docent, sinó que, a cada nivell, li’n toqui una de diferent.

Ara, això sí: la resta d’àrees, s’haurien de fer íntegrament en català, però de veritat. I vetllar-hi! Sobretot. No pas com ara, que cada professor fa el que li passa pel barret sense que ningú s’atreveixi a dir-li’n res. Si finalment s’ha d’aplicar la sentència per força, a part de les mobilitzacions que convingui convocar, des de la Generalitat, caldrà respondre-hi amb l’exigència d’un compliment estricte de les hores que es poden fer en català, instant la inspecció que actuï i exigint immediatament un canvi d’actitud als milers de docents que avui incompleixen l’obligació que tenen de fer les classes en català.

Arribats en aquest punt, caldria, per tant, que les autoritats educatives s’arromanguessin, prenguessin d’una vegada les regnes de l’àmbit que és responsabilitat seva i asseguressin que, tret de la d’anglès, totes les altres classes, així com les comunicacions fora de l’aula entre els alumnes i el personal docent i no docent i entre el centre i les famílies fos íntegrament –i efectivament– en català des de demà mateix. Crec que si la conselleria fos prou coratjosa i eficient com per implantar aquesta relació entre les dues llengües oficials, hi sortiríem guanyant molt, malgrat la quota de castellà que ens veuríem obligats a pagar, perquè seria una resposta plena de dignitat que donaria la mesura d’una ferma convicció de no renunciar a un dret que els alumnes de les terres castellanes d’Espanya tenen concedit ja per defecte i sense cap mena de trava. Confesso, però, que, a la vista de les maneres d’actuar dels successius governs de la Generalitat, tinc seriosos dubtes sobre la capacitat de l’actual de tenir la decisió necessària per a respondre-hi amb la contundència que requereix la situació.

Naturalment, sempre caldria, també, paral·lelament, mirar de combatre l’aplicació de la sentència amb les eines legals a l’abast, però, mentrestant, i com que aniria per llarg, caldria assegurar l’aplicació de la normativa que fa, de la llengua catalana, la vehicular de l’educació, de moment, amb aquesta excepció del 25%, de tal manera que es creés als centres una dinàmica semblant a la que hi havia al final de la dècada dels anys 80 i al llarg dels 90 a les escoles de Primària, quan l’ús del català era sagrat perquè s’entenia que el greuge sofert per la població escolar durant els anys anteriors s’havia de reparar i calia preservar, davant de tot, el dret dels alumnes a aprendre català; i l’única manera efectiva de fer-ho era dotar la llengua d’un prestigi i d’un marc legal que fes possible que els docents sentissin que estaven treballant per capgirar una situació injusta en què una llengua pròpia del país havia estat menystinguda i condemnada a l’ostracisme durant molts anys.

Hem de tenir present que, segons paraules del mateix conseller González-Cambray durant la roda de premsa de dimarts de la setmana passada, entre 2005 i 2021, només 80 famílies han sol·licitat, per als seus fills, educació en castellà. A la societat catalana, per tant, hi ha un consens generalitzat d’acceptació que l’ús normal i fluid de la llengua catalana ha de formar part de les competències que un adolescent ha de tenir al final de la seva etapa d’educació obligatòria i que el sistema d’immersió és l’únic que s’ha mostrat eficient perquè el català deixi de ser una simple assignatura i passi a ser una veritable eina de comunicació. Perquè si, a l’escola, no la fem imprescindible per a l’alumnat, n’hi una bona part que l’esquiva i cau en el recurs fàcil de servir-se sempre del castellà, cosa que li impedeix aprendre el català amb prou garanties. No oblidem que, per a molts alumnes, el contacte amb el català es limita a l’àmbit escolar.

Siguem conscients que, d’acord amb les dades que ens dona l’enquesta que aquesta mateixa tardor ha dut a terme la Plataforma per la Llengua, un 82% de la població catalana beneeix i accepta el sistema lingüístic escolar català, aquest sistema que, des de l’Estat, s’intenta dinamitar un cop rere l’altre, amb absolut menyspreu de la voluntat clarament majoritària dels catalans i de la mateixa Constitució, que molts diuen fraudulentament que defensen i que, en el seu article 3.3, consagra el català i les altres llengües de l’Estat com a “patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. No oblidem, a més, que Espanya va subscriure la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, cosa que sembla que no fa que l’Estat se senti gens compromès amb la preservació de la llengua catalana, com és obligació seva per imperatiu constitucional, sinó que, ben al contrari, fa tot el que pot per posar-li el dit a l’ull.

No hi ha dubte que, amb aquest estat que no respecta la voluntat majoritària del nostre poble, no anem pas enlloc i que l’única via de sortida possible és la independència del país, aquest mel·liflu objectiu del qual els nostres governants han perdut llastimosament el rumb, si és que mai havien arribat a trobar-lo.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Aprovaria que Espanya enviés efectius si esclatés la guerra entre Rússia i Ucraïna?

En aquesta enquesta han votat 306 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.