La setena medalla olímpica de Miguel Luque
El nedador de Parets Miguel Luque, de 44 anys, ha tornat a fer història en uns Jocs Paralímpics. Aquest dimarts va aconseguir la medalla de plata a la prova de 50 metres braça, classe SB3, en una cursa amb la dificultat afegida que el guanyador, el rus Roman Zhdanov, va establir un nou rècord del món. Luque està fent encara més gran la seva llegenda com a l’esportista del Vallès Oriental amb més medalles olímpiques al seu palmarès. A hores d’ara, en té set. Va començar amb un or a Sydney l’any 2000 i ha anat tornant d’Atenes, Pequín, Londres, Rio i, ara, Tòquio sempre amb una medalla com a mínim penjant del coll. Aquest divendres i dissabte, participarà en dues proves més al Centre Aquàtic de Tòquio.
En una entrevista concedida a aquest diari [vegeu EL 9 NOU del divendres 20 d’agost], Miguel Luque donava algunes de les claus del seu èxit: “Sempre vull superar-me, continuar esforçar-me i treballant en una cosa que m’agrada. I si comptes amb un entrenador i un equip que et dona suport i confia en tu, pots fer-ho encara millor.” Luque ha interioritzat alguns dels valors més preuats de l’esport: la igualtat –de gènere, de raça, de condició…–, l’esforç –cal sacrifici per allò que es vol aconseguir– o l’optimisme, acceptant la victòria o la derrota perquè del que es tracta és d’aconseguir la satisfacció amb un mateix.
La pràctica de l’esport serveix per afrontar les contrarietats. Darrere de qualsevol atleta paralímpic, hi ha històries increïbles de superació, de valor i d’inconformisme. Però, per sobre de tot, hi ha lliçons tangibles de dignitat. Més o menys el 10% de la població pot arribar a patir una discapacitat física a causa d’accidents, malalties, etc. És una dada que tota la ciutadania hauria de tenir ben present.
Però els testimonis vitals de Miguel Luque o de Judith Núñez, l’altra vallesana que participa en els Jocs de Tòquio –a l’equip espanyol de bàsquet amb cadira de rodes–, han d’anar més enllà d’un temps de cronòmetre o d’uns punts en un partit. Han de fer reflexionar la societat si la lluita per la inclusió és ferma i decidida, si ja han caigut totes les barreres arquitectòniques o si hi ha les mateixes sortides educatives o laborals si un no s’hi veu, no sent o va amb cadira de rodes.