Sorgiran noves 'Sibil·les' pels nostres pobles i ciutats

El Cant de la Sibil·la és un element del folklore religiós medieval que, amb modificacions i variacions, ens ha arribat fins als nostres dies. Les primeres notícies que en tenim són del segle IX i al segle X ja n’apareixen mencions a Catalunya, Castella, França i Itàlia. Es cantava en llatí, però més endavant –al segle XIII– la lletra va ser traduïda al provençal i d’aquest, al català. També la música, inicialment en gregorià, evolucionà en contacte amb les músiques populars i mossàrabs. La transmissió oral fa que se’n coneguin diferents versions i variacions. El Concili de Trento, al segle XVI, va voler eliminar aquestes manifestacions litúrgiques considerades poc ortodoxes, sigui pel seu origen pagà o pels excessos a què donaven ocasió. A Mallorca, on havia arribat a causa de la conquesta catalana, va perviure de manera gairebé ininterrompuda malgrat la prohibició, i es representa encara en moltes de les seves esglésies. Per això el Consell de Mallorca la va declarar Bé Cultural Immaterial el 2004. I la UNESCO la va reconèixer com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat el 2010. De fet, el Cant de la Sibil·la i el Misteri d’Elx –també reconegut per la Unesco– són les úniques que resten vives d’aquestes representacions litúrgiques antigues. Les sibil·les eren endevinadores o pitonisses en el món pagà antic i el cristianisme les va adoptar en certa mesura per tal com amb les seves profecies podien predisposar els gentils a rebre la Bona Nova (i Michelangelo els va donar lloc d’honor a la Capella Sixtina). Per això es representa habitualment la nit de Nadal, abans de la Missa del Gall. La Sibil·la –un nen o una dona vestits amb túnica i una espasa a la mà– anuncia la vinguda del Messies i alhora –som a l’edat mitjana i sempre cal atemorir els creients–el seu retorn com a jutge a la fi del món: “Un rei vindrà perpetual vestit de nostra carn mortal; del cel vindrà tot certament per fer de tots lo jutjament. Al jorn del judici parrà qui haurà fet servici.” A Barcelona s’ha recuperat la tradició de la Sibil·la a Santa Maria del Mar, des del 1948, interpretada per una dona, amb acompanyament coral. Diverses esglésies i ara també la catedral han introduït el costum. Des de 1998 l’església de la Bonanova l’ha incorporat, normalment en la veu de Maria del Mar Bonet. Era qüestió de temps que aquesta tradició recuperada saltés fora de Barcelona. I ho ha fet, per primera vegada –que jo sàpiga– a Cardedeu, de la mà de l’Agrupació Coral Cardedeuenca, amb la col·laboració d’artistes locals. En la veu de la mezzosoprano Eulàlia Fantova, acompanyada per la coral i per Dani Espasa, a l’orgue, la Sibil·la va ressonar diumenge 22 de desembre per les voltes de l’església parroquial, plena de gom a gom. Per segon any, han ofert una Sibil·la íntima, majestuosa i de gran alè artístic. Els seus promotors volen que tingui continuïtat, cosa que també desitgem. Els elements culturals exitosos tendeixen a ser imitats o copiats, no sempre, però, amb prou rigor. O molt m’equivoco o, ara que ja hem començat, a poc a poc sorgiran noves Sibil·les pels nostres pobles i ciutats. Esperem, si és així, que es faci sempre amb el nivell i la qualitat de la de Cardedeu. “Al jorn del judici parrà qui haurà fet servici.”

Sorgiran noves 'Sibil·les' pels nostres pobles i ciutats

La Sibil·la a Cardedeu