'La sociedad de la nieve' és una pel·lícula meravellosa

La claqueta de rodatge de 'La sociedad de la nieve'/ foto: Quim Vives (Netflix) Hi ha històries i historietes, batalles i batalletes, vides i vides més petitones. No em malinterpreteu: crec fermament en la grandesa de les coses petites, en l’amor com a missió, en la importància de totes les vides i històries i experiències, i m’aferro a aquesta idea perquè si no, en part, la meva –de vida, d’història, d’experiència– tindria poc sentit en un món global, on tot es valida per l’èxit econòmic i on molt pocs poden afirmar que han transcendit, que han canviat alguna cosa. Jo no he transcendit ni he canviat res i l’èxit econòmic encara no l’he vist per enlloc, però he triomfat en amors, en amistats, en calma i en alegria. Com si fos poc. Vull dir que la meva història plagada de petiteses no em sembla pas petita, a mi. Però en soc conscient, que és una historieta, una vida petita plena d’experiències normals i corrents, petites també. I, amb sort, felices.Hi ha persones, però, que han viscut experiències en majúscules. Persones que han sobreviscut a moments vitals descomunals, duríssims, persones que han viscut una experiència i no han tornat a ser les mateixes. Aquests dies ha saltat a la fama La sociedad de la nieve, la pel·lícula de J. A. Bayona que recrea aquell fatídic accident d’avió als Andes, l’any 1972, i els terribles, horribles, salvatges –i al mateix temps plens d’humanitat i esperança– 72 dies posteriors. És una pel·lícula meravellosa. L’he vist amb els meus adolescents i n’hem parlat durant hores, impressionats. Sí, perquè per sobreviure mengen carn humana de persones mortes; sí, però no només. N’hem parlat i fins i tot ara amb aquest article, perquè aquells 72 dies són una experiència on tot el bé i el mal, tota la humanitat i tota la desesperació, conviuen. Fa molts anys, la visió de la pel·lícula Viven (1993) em va impactar. Tant que vaig plorar tota la nit després de veure-la. Amb el visionat ara de La sociedad de la nieve també he plorat i també he sentit angoixa i també he pensat que, si em deixen triar en una situació així, preferiria morir durant l’accident i no haver de viure una història com aquesta. El cas –i d’això volia parlar en realitat– és que no podem imaginar una situació així des de la nostra comoditat, ni jutjar una situació així, ni entendre una situació així. La pel·lícula, el llibre, els testimonis ho intenten: procuren que valorem el debat moral, religiós, vital, ètic entre vida i mort, entre traspassar una frontera i no poder tornar-ne mai o continuar viu. Quina bestialitat. El que van viure aquestes persones és inhumà. No el que van fer per sobreviure, sinó que s’hi haguessin d’enfrontar. I aquí la pel·lícula sí que afina: ens pregunta un cop i un altre quin sentit té això que els ha passat. Perquè els ha passat. I no hi ha resposta. Les historietes, les batalletes, les vides amables es poden explicar. Les històries, les batalles, les vides excessivament excepcionals, sovint, no.

'La sociedad de la nieve' és una pel·lícula meravellosa

Històries i historietes