L'homme révolté', el meu amic comunista, era la resta d'aquella món que no va poder ser

Feia anys, molts anys, que no ens havíem vist. Ens vam trobar per casualitat i ens vam asseure a prendre un cafè. El vaig notar molt desmillorat. Semblava evident que la brillantor del seu temps d’esplendor havia quedat enrere, i vaig pensar que, en el fons, ja només era la representació d’un alifacat comunista cansat de ser-ho. Sabia, per pròpia experiència, que ser comunista era tan pesat com el fet d’haver de carregar, pels anys dels anys, el cansament del compromís ideològic i la derrota, fins a caure en l’oblit. I ell n’era l’evidència.

El vaig escodrinyar amb la mirada i vaig veure la complexitat emocional d’un individu que, malgrat ser la representació viva d’un temps i d’un país, del compromís i la integritat, de l’homme révolté de l’Albert Camus, havia arribat a un punt crític de la vida. Sempre havia estat fidel a l’ideal que un dia va abraçar amb passió i convicció, però ara es veia oprimit per la pesantor dels moments que li havia tocat viure. Era com si hagués carregat sobre les seves espatlles les derrotes i les lluites de tota una època, fins al punt que, sentint-se exhaust i abatut, vell i vençut, es fes ombra amb la seva mateixa ombra.

No tenia cap crisi interna, ni dubtava del que creia. Només era un comunista cansat de ser-ho i cansat de lluitar pels canvis i la justícia social que sempre anhelava i mai no arribaven. Cansat d’haver de pair i patir el fet que tots els ideals sobre els quals havia construït la seva vida, es diluïssin amb l’edat.

Portava a sobre el pes de la derrota, no només la personal, sinó també la col·lectiva. Va viure períodes de gaudi i plenitud, temps heroics de resistència i de conspiracions per la llibertat, però també de foscor, de clandestinitat i de repressió i, a l’acabament, va haver d’experimentar la desil·lusió de veure que els somnis socialistes s’esvaïen. Observant-lo, vaig tenir la sensació que aquesta càrrega emocional se li havia convertit en una llosa pesant. Estava esgotat de buscar contínuament el significat de tot plegat, d’haver de redescobrir constantment la seva pròpia identitat més enllà de l’etiqueta política. Pareixia un vell xaruc, estellat i abatut, que havia adquirit la crostera aparença dels homes que no han assolit el que desitgen.

No obstant això, quan em va fitar de cua d’ull i em va somriure, vaig tornar a albirar en aquell rostre el reflex de la dignitat de tots els homes dignes. Dels homes que han tingut la sort de poder fruir d’una perspectiva perfecta i única sobre la intersecció entre les creences polítiques i l’experiència humana, i que han sabut mantenir la integritat que els ha permès allunyar-se d’aquest joc de casino en què s’ha convertit l’actual democràcia. De tots els homes honestos que, malgrat les derrotes, han sabut donar sentit a les seves vides.

Amb tot, però, no vaig poder amagar una certa tristor en pensar com de diferent hauria pogut ser tot si en lloc d’entrar a la història amb aquells que, quan van canviar les circumstàncies, ben aviat van oblidar-se del que pensaven i van amollar-se al que els deien –i es van convertir en complaents funcionaris polítics– ho haguéssim fet amb qui no ens dugués a haver d’arrossegar el fracàs dels nostres somnis. Amb aquells amb qui hauríem pogut mirar endavant, amb una mirada neta i nítida, sense enrojolar-nos per haver-nos oblidat dels cadàvers dels herois que es van anar quedant pel camí, al voral del fracàs, i que avui resten en el més menyspreable dels abandons a què els ha condemnat l’entramat de tota l’elit social que ha generat aquesta desconcertant democràcia.

L’homme révolté, el meu amic comunista, era la resta d’aquells anhels, d’aquells ideals. D’aquell món que no va poder ser, perquè els temps i la vida van prendre altres dreceres. Potser sí que la seva època es va acabar sense que se n’adonés, i que ja no hi ha espai per als càntics èpics que foren l’himne de tota una generació, ni per creure en els temps nostàlgics de la lluita final. Però, sigui com sigui tot plegat, ell encarnarà per sempre el miasma revolucionari d’abans, aquell efluvi dels àngels rebels que, per més que sembli mort, mai no morirà.