De toros, toreros, apoderats i turistes

L’estiu de 1965, els Bowlby, una família anglesa de classe mitjana, amos d’una carnisseria a Birmingham, animats per uns amics seus que ja ho havien provat l’any abans, van decidir fer una estada de 15 dies de vacances a la costa del Maresme. Un vol en classe turista a bord d’un flamant BAC 1-11 els duia fins a l’antic aeroport del Prat i juntament amb la resta de compatriotes que omplien l’aeronau van ser traslladats en autocars fins a un hotel de Calella de la Costa. El pack de vacances ho incloïa tot: viatges, transports, hotel i festes. Als Bowlby, l’Elizabeth i en George, allò que els va despertar més la curiositat del programa de vacances va ser l’assistència a una corrida, preparada per aquell primer diumenge a la plaça de braus de Sant Cebrià de Vallalta. Ara, reviure el record de les curses de braus resulta certament incòmode. Es fa costerut i fins i tot fa lleig, però cal fer un exercici de memòria per saber que fins que les corrides no van ser prohibides l’any 2010, arreu de Catalunya se’n van arribar a celebrar milers; no hi va haver clemència per als braus, i a les beceroles de la tauromàquia ni per als cavalls, que sortien a la plaça sense cap mena de protecció i morien esventrats. A tall d’exemple direm que la segona plaça de braus que hi va haver a l’Estat espanyol va ser la d’Olot (1859). I una altra de molt antiga, de les primeres, meitat d’obra i meitat portàtil, va ser la de Caldes de Montbui (1896), i 88 anys més endavant, per la festa major, se’n va instal·lar una de portàtil a l’espai que ara ocupa l’Escola Pia, davant mateix dels pisos de la Tiana. A Barcelona n’hi van haver tres –i de les grosses– que van arribar a funcionar al mateix temps: el Torín, les Arenes i l’Sport, que després n’hi dirien la Monumental. Cal saber també que la primera quadrilla femenina estava formada íntegrament per dones catalanes i que el famós torero i actor Màrius Cabré ja les etzibava d’aquesta manera: “Soc torero i català, que equival a ser dues vegades torero.” Les places de braus portàtils s’instal·laren sobretot a zones costaneres als anys 60 gràcies al boom que es va experimentar amb l’arribada en massa de turistes a les nostres costes. Aquests volien fruir de les festes que creien arrelades a tota la nostra geografia, els toros i el flamenc. Però no fem passar bou per bèstia grossa. En honor a la veritat direm que les places portàtils oferien espectacles no gaire cruents, amb vaquetes i a tot estirar amb jònecs, però mai amb toros. Plaça de toros de Sant Cebrià de Vallalta als anys 60 A Sant Feliu de Codines també es va estar a punt de celebrar una corrida. S’havia de fer a l’antic camp de futbol. Diuen que la terna de toreros ja estava preparada i els cartells ja s’havien fet imprimir, però a darrera hora el Consistori la va suspendre per un impediment de caire higiènic. Sembla ser que si els animals defecaven, les restes de les femtes quedarien disperses per la sorra, i no era qüestió que, després, els jugadors de futbol, que sovint van per terra en els partits i es fan lleus ferides, poguessin encomanar-se el tètanus. L’APODERAT I EL TORERO Va ser el Torero un personatge de Sant Feliu –un subaltern que havia provat fortuna amb els jònecs en places de tercera i que mai no va prosperar– qui va rebre l’oferta de posar-se al capdavant de la plaça de Sant Cebrià. L’home tenia una mica de tot, joventut i bona planta, el vestit de torejar, capot i muleta, un material usat però gairebé complet. I, segons paraules d’ell mateix, gaudia de la cosa més preuada de totes per exercir aquesta professió: el valor. L’oferta, però, no consistia solament a fer de mestre de cerimònies al volt de la plaça, no. Abans de la corrida s’havien de despatxar les entrades, que es venien a 75 pessetes cadascuna i amb una consumició de vi gasat inclosa. El Torero de seguida va veure que tot sol no se’n sortiria –no es pot repicar i dir missa alhora– així és que va convèncer un amic perquè anessin a mitges, el nou fitxatge s’ocuparia de la taquilla i de les begudes i, de passada, el nomenava com el seu apoderat. I vet-ho aquí que el primer diumenge d’agost uns autobusos plens d’anglesos, rostits sense excepció pel sol dels dies de platja i amb una excitació inenarrable, van anar pagant l’entrada trinco-trinco, i van acomodar-se com bonament van poder a les grades de l’improvisat recinte. Si el sol del mes d’agost a l’ombra ja és ferotge… ai, fillets de Déu, com cremava aquell sol de les 5 de la tarda a la plaça de Sant Cebrià! Així doncs, els estrangers, en una febril cerimònia de dona-me’n-dona-me’n, consumien més i més ampolles d’aquell vi gasat, calent com una mala cosa, i s’hi amorraven com posseïts, fins que van acabar-ne les existències. L’Elizabeth Bowlby, en ple delit, encara va encertar a treure un llibret de poemes taurins que duia a la bossa per recitar-ne –en un castellà deficient– un fragment al seu home: “El aire tiembla caliente / cuando pasas, toro, y luego / por un momento se siente, / que el sol y tu sois de fuego.” Aquella primera tarda el Torero no es va poder lluir gaire –per no dir gens–. Van ser molts els turistes que van saltar a la plaça i van dificultar-li la feina, però tant se valia, el taquillatge s’havia exhaurit i aquella porqueria de vi gasat, també. “Res no em lleva tant la pena, com veure la plaça plena”, que deia l’apoderat taurí. Quan els estrangers van tornar al seus hotels, començaren a ser víctimes d’uns episodis aguts de gastroenteritis, que a molts els arruïnarien les vacances del tot. Uns dels qui més severament ho van patir va ser el matrimoni Bowlby. És clar que als anys 60 ningú no va gosar denunciar ni la mala qualitat de la beguda ni aquell més que precari fòrum a plena solana i sense cap ombra per guarir-se. Amb els anys, però, ja n’han après i ara ens envien la torna. L’any passat, un dels fills del matrimoni Bowlby va ser un dels primers a denunciar i reclamar una falsa intoxicació que va patir en un hotel de Mallorca. Darrere de la seva demanda molts despatxos d’advocats del Regne Unit es van encarregar de gestionar tota mena de reclamacions per suposades intoxicacions alimentàries, que garantien al client fins a 18.000 euros nets d’indemnització i un 98% d’èxit en el plet. Viva la fiesta nacional!

De toros, toreros, apoderats i turistes

La torna