La totalitat
Hi ha una idea que ara que ja és setembre i encara noto el gust de les vacances als llavis, que em preocupa. És una idea que em supera, crec. Potser perquè no l’entenc. És la idea de la totalitat dels catalans. Últimament la sento moltíssim i no soc capaç de copsar-la. “No aniré a la manifestació de la diada perquè no és per la totalitat dels catalans”. “L’Onze de Setembre ja no és per a tots els catalans.” “Vull un parlament per tots els catalans”, “els carrers i els espais públics són de tots els catalans”.
Em preguntareu, aixecant la cella, suspicaços: què no entens, Martori? I us ho diré: no entenc que aquestes frases no tinguin la clara resposta de “això és impossible”. És impossible que una manifestació inclogui la totalitat dels catalans o que un parlament ens representi a tots o que el que hi ha als carrers ens sembli bé i ens parli de tots els catalans. Què no ho veieu? És evident que tots els catalans i catalanes no podem ser agrupats en un mateix bloc, deixeu de dir-ho, que em fa angúnia i és mentida.
Quan diem aquestes frases el que volem dir és “els catalans i catalanes que pensen com jo” i punt. Aquesta és la veritat i a les alçades de la pel·lícula que som, ja seria hora de parlar amb la veritat a la boca.
El Parlament no representa els del partit animalista, ni els que no van a votar ni la meva amiga Marta, que diu que fins que no hi hagi una presidenta, tot serà fum. I els que diuen això del Parlament el que volen dir és “quina llàstima no ser jo el president o presidenta o que no hagi tingut més vots per poder marcar les regles del joc”. I ja està. Els carrers han de ser neutres. Apa-li la frase, també. Els carrers no són neutres ni quan no tenen ni una pintada ni un llaç ni una bandera en un balcó, perquè tenen nom i tots els noms volen dir coses ja i alguns noms fan feredat. Que l’escola dels meus fills porta el nom d’un alcalde de Llinars que va obrir aquestes escoles, sí, i també va lluitar al bàndol franquista. I creuant el poble el Pavelló de l’1 d’Octubre acabat de batejar i que tant m’agrada. La neutralitat no existeix. I tothom ha de poder posar a casa seva el que consideri. Sí l’espai públic és de tots, en lloc de treure llaços grocs potser que netegéssim les esvàstiques pintades a tantes parets. Que aquestes duen a sobre entre 5 i 6 milions de morts, mira, no un anhel de llibertat.
I la diada, l’Onze de Setembre i la manifestació tampoc pot ser de tots els catalans, perquè ser català en si mateix, no vol dir res. Cal posar més adjectius a la paraula perquè català sol vol poder parlar de mi o de la meva veïna del carrer que escolta reggaeton a tota castanya les nits d’estiu fins la matinada.
La totalitat de catalans mai podrà estar d’acord i no passa res. No passa res. Aquesta és la clau. La totalitat dels catalans ha de poder viure en pau i expressar-se lliurament, això sí. I sabeu com s’aconseguiria això? Doncs exercint un dret fonamental en democràcia: votant, participant, opinant.
Quines coses, oi? Aquesta idea estranya és tan estranya com la de la totalitat dels catalans. I ens supera.