La desfilada 'fake' de Sant Feliu de Codines al governador franquista Antonio Correa del 1944

Feia un parell de visites cada dia, triava dos pobles de la província de Barcelona que anotava a la seva agenda, una agenda d’aquelles tan cares, de tapa dura amb esgrafiats daurats, que li havia regalat un oncle seu, de Cantàbria, el dia que Franco el va nomenar governador civil de Barcelona. La mateixa agenda que tota la vida duria a sobre i de la qual per res el món no se’n separaria mai. Després de fer les inscripcions amb la seva ploma estilogràfica, comunicava els pobles triats al seu secretari personal, un altre destacat membre de Falange qui, al seu torn i sense demora, s’encarregava de posar-se en contacte amb els alcaldes i els responsables de la Falange local per donar-los la bona notícia que la seva localitat havia resultat escollida i orientar-los en el protocol a seguir el dia que el governador civil els giraria la visita. Les recepcions al governador eren sempre calcades. En un any, l’home es podia ventilar tots els pobles de la província i les excepcions coincidien amb la festa gran de les localitats. Aleshores, la visita prenia més rellevància perquè el municipi havia embellit els carrers amb banderes espanyoles i del Requetè i l’ambient que s’hi respirava era festiu. La trucada del secretari del governador civil adquiria una dimensió inaudita. A través de l’auricular del telèfon es transmetia un to afable i al mateix temps exigent, com si et comuniqués que t’acabava de tocar la grossa però que per poder cobrar-la havies d’anar de genolls a Montserrat. I és que el governador civil de Barcelona entre desembre de 1940 i l’agost de 1945, Antonio Correa Veglison, era un personatge molt escrupolós que no deixava res a l’atzar. Molts trobaven que tenia un aire senzill en el tracte, allò que ara s’ha posat tant de moda i que en castellà se’n diu ser campechano. Correa, dotat d’una gran sagacitat, s’ho sabia fer venir bé. Primer de tot va promocionar la sardana als dominis de la seva província. Un gest efectista, oi? Després, quan va ser a punt de desaparèixer l’Institut Agrícola de Sant Isidre, va fer mans i mànigues per conservar-lo. D’ambdues coses en trauria un bon rèdit. El permís de ballar sardanes va elevar-lo quasi a la glòria d’un Sant català; i el manteniment tant si com no de l’Institut Agrícola va afavorir la creació de xarxes de distribució al marge al circuit oficial i d’aquesta manera va consentir l’estraperlo, la gran novetat d’aquells temps miserables i activitat amb la qual es va lucrar a base de rebre comissions. LA DESFILADA DE LA FALANGE A Sant Feliu de Codines li va tocar la grossa. Correa havia anotat a la seva agenda: “Día X. Por la mañana, San Feliu de Codinas y, por la tarde, San Fausto de Campcentellas.” Primer s’havia de fer una visita a les runes de l’església parroquial, que l’any 1939 i durant la retirada de les tropes republicanes havia estat volada amb trilita. Correa va quedar seriosament impactat amb aquell desastre de l’església pràcticament esbotzada: “¡Jesús, qué imagen tan dantesca!”, va dir a cau d’orella a l’alcalde, que li feia costat. La missa de campanya es va celebrar davant del Círculo de la Paz, la cafeteria de la plaça Major. Correa, que era un ultracatòlic, no se’n saltava ni una, de missa, i proves en donava. Cada dia a les 8 del matí assistia per oir-la a la parròquia dels pares dominics del carrer de Bailén de Barcelona. Era un catòlic fervorós, sí. I una de les coses que va prohibir a propòsit va ser l’almoina pels carrers, però sense posar remei ni buscar cap solució per als indigents, que a la capital catalana n’eren molts. Això sí, la imatge de la parroquial de Sant Feliu destrossada per las hordas rojas y marxistas el va colpir de tal manera que va fer un donatiu de 5.000 pessetes per a les obres de reconstrucció del temple. Després d’oir la missa d’ofici solemne, al mateix Círculo de la Paz, s’hi va servir un esmorzar al qual només hi assistiren un màxim de 10 persones, el governador i els seus cinc acompanyants i l’alcalde i els regidors, tots membres de Falange. L’esmorzar va ser frugal, tal com li agradava i era costum d’en Correa, que conreava la fama de tenir un comportament molt íntegre i de defugir l’amiguisme i l’enxufisme, que diuen que es compra amb viandes cares sempre i sense excepció. El dia del seu nomenament, al seu discurs de presentació, ja ho va advertir: “Vengo aquí convencido de que nadie puede oponerse ante mi, por alto o bajo que esté...” Feia veure que no depenia de les patums locals, però a ningú se li escapava que el seu avi, Antonio Correa Pomar, va ser el director general de Tabacos de Filipinas a Barcelona, una de les empreses dels marquesos de Comillas, la família que ben aviat va traçar al governador novell el full de ruta i el qui-és-qui del país i a qui calia tenir en compte i a qui s’havia de protegir de la burgesia barcelonina. [caption id="attachment_187791" align="alignnone" width="428"] Desfilada a Sant Feliu del 1944 / Arxiu Fotogràfic del Museu Xifreda[/caption] Per retre cortesia a Correa, que provenia del món militar –era tinent coronel–, els de Sant Feliu van preparar una desfilada de la Falange, amb joves i d’altres que no ho eren tant –de Sant Feliu–. Com que la tropa no semblava gaire nombrosa, van mirar de reforçar-la i van involucrar-hi més gent dels pobles veïns. Malgrat l’entestament, la improvisada colla continuava sent escassa, així que se la van haver d’empescar per no fer el ridícul davant de tan alta autoritat. Correa s’estaria dempeus a la tribuna muntada per a la ocasió a una banda de la plaça i la tropa, provinent d’un carrer principal, passaria pel seu davant i continuaria la marxa marcial fins que uns metres més enllà, en arribar a un carreró estret que escapava a la vista, els soldats intercanviarien els llocs a la formació i tornarien a passar de nou per davant de l’empostissat, i donarien així la sensació que integraven aquella milícia desenes i desenes de falangistes. Tot semblava que sortia prou bé, però els organitzadors, que van haver de reclutar tothom a correcuita i que es pensaven que en Correa es mamava el dit, no van comptar que en una desfilada només hi ha un detall que fa que un soldat sigui ben reconeixible i és que sigui coix. Així doncs el Coix puta, bo i haver canviat el seu lloc a la formació cada vegada que entrava al carreró estret, a la segona passada ja va ser filat pel Correa: “¡Aquí hay gato encerrado, este cojo ya ha pasado por delante de mis narices lo menos un par de veces!” Correa, un solter que sentia apatia i fugia del tracte amb les dones –vaja, un misogin recalcitrant–, els ho va perdonar. N’hi va haver prou que un dels organitzadors li recordés que el proper acte d’aquell matí tindria lloc no gaire lluny d’allí, uns quilòmetres mes amunt, a prop de la riera, on els flechas de l’OJE, els púbers més tendres del Frente de Juventudes, hi estaven acampats de feia una setmana i agrairien que els honrés amb la seva visita... [caption id="attachment_187869" align="alignnone" width="900"] El governador civil franquista Antonio Correa saludant uns nens / Fons Brangulí (ANC)[/caption] Correa, quan ja no era governador civil, va tenir un seriós problema amb la Caixa de Crèdit Popular de Catalunya, que va fer fallida quan n’era vicepresident. El 1969 va ser processat per estafa. Va morir abans de sortir la sentència.

La desfilada 'fake' de Sant Feliu de Codines al governador franquista Antonio Correa del 1944

La trampa del carreró