Camprodon és cultura, nogensmenys Albèniz n’és nat i el seu record perdura amb un festival d’estiu que cada any acull concerts de música clàssica com els que tenen lloc al gran monestir romànic de Sant Pere

El Ripollès és una comarca que sembla creada per a l’estiu. Ripoll, la capital, té el monestir romànic que en segles reculats tenia un scriptorium dels més importants d’Europa tot essent el bressol de Catalunya. Tant si tires amunt per la vall de Ribes de Freser o cap a Sant Pau de Seguries vorejant el Ter camines cap a la fresca. Aquest riu neix a Ull de Ter, a 2.235 metres d’alçada, emmarcat per Bastiments (2881), el Pic de la Dona (2.704) o Costabona (2.465). El riu s’escola per Setcases, Vilallonga de Ter, Llanars i, quan arriba a Camprodon, creua pel bell mig de la capital de la vall solcant dessota la icona de la vila, el Pont Nou, just on rep les aigües del Ritort. A la vall tot són arbres i verds d’infinites tonalitats que senyoregen la mateixa capital. La vila de Camprodon mereix un capítol especial. La plaça dedicada al Doctor Robert, artífex del turisme i l’estiueig de qualitat de finals del segle XIX, és el nucli de l’activitat representada pel mercat dels diumenges on vilatans i estiuejants s’hi passegen enmig de parades de queviures, robes i estris de tota mena. En parlar de queviures no es pot deixar d’esmentar les dues menges més representatives: els embotits i les galetes que assoleixen la seva màxima expressió amb la marca Birba que decora els aparadors de gran part de les botigues amb aquelles caixes grogues i vermelles que representen el Pont Nou. No cal ni sortir de la vila per trobar-te engolit pels arbres i la verdor del passeig Maristany, on t’hi pots perdre deambulant per la gespa dessota l’ombra de l’arbrada altívola tot fent descans en uns rústecs bancs de pedra darrere els quals hi descobreixes les millors cases d’estiueig sense que cap d’elles trenqui la bellesa que tot ho envolta. Al passeig s’hi fan concerts de tota mena. Aquest narrador hi va poder escoltar una fusió de jazz amb música llatina amenitzada per una cantant cubana que va reblar la seva actuació amb la cèlebre Guantanamera. Camprodon és cultura, nogensmenys Albèniz n’és nat i el seu record perdura amb un festival d’estiu que cada any acull concerts de música clàssica com els que tenen lloc al gran monestir romànic de Sant Pere. També vaig tenir la sort d’assistir a un d’ells amb música de cambra interpretada per un trio de dones: pianista, violinista i violoncel·lista que ens van delectar amb peces de Beethoven, Mozart i Haydn. Defora tronava i tots els sons es barrejaven en aquella església de creu llatina amb una acústica que no té res a envejar a cap gran auditori del món sencer. Mentre gaudia de la remor de les aigües del Ter m’acompanyava la lectura de Stefan Zweig que descriu la ciutat de Salzburg d’aquesta manera: “La bellesa d’una ciutat mai radica merament en la seva arquitectura, sinó també i paral·lelament en la seva particular conjunció amb la natura, en el matrimoni ben avingut entre el produït per l’ésser humà i el disposat per Déu: ha d’integrar-se en la natura a mans de l’artista anònim, de la mateixa manera que la imatge encaixa en el seu marc. Per aquesta plena integració en la natura, una ciutat necessita vincular-se no tan sols amb un element, sinó amb tots ells, amb l’aigua, amb la terra i amb l’aire. L’aigua enalteix l’aspecte viu d’una vila; probablement no existeixi una sola ciutat bonica que no tingui la presència d’aigües: ja sigui incardinades en riu o...” Aquesta imatge del gran escriptor austríac li escau a Camprodon com l’anell al dit. La vall, però, no s’acaba amb la seva capital. Només cal tirar uns quilòmetres cap al nord per trobar-te Llanars a quatre passes amb la seva església romànica de Sant Esteve de bella portalada que, al seu interior, guarda un dels pantocràtors originals més preuats del país i conservats in situ. Més amunt, Vilallonga de Ter, Tregurà o Setcases. Una tarda un dels bons amics que tinc a Camprodon ens passejà per la vall fent-nos conèixer la vista de la Roca, un poblet empinat que recorda, en petit, la impressionant vista de Castellfollit de la Roca. Tirant cap al nord-est per la carretera que duu a Molló passes dessota la gran església de Santa Cecília, del segle XI. Si no t’atures vas a parar al Coll d’Ares que marca la frontera amb el Vallespir i des d’on es contempla una panoràmica amb vistes, entre d’altres, al Comanegra i també al Canigó. De baixada cap a Prats de Molló, si no entres a la vila i segueixes a l’esquerra vas a parar a l’antiga Vila Denisse, ara Casa Macià. El 1926 aquesta casa va ser llogada per l’aleshores coronel Francesc Macià, exiliat de la dictadura de Primo de Rivera, per dirigir una invasió de Catalunya des de diversos punts. Sense entrar en detalls, Macià hi va ser detingut; van ser els coneguts com a fets de Prats de Molló. Ara la casa està sent restaurada sota la direcció del conseller a l’exili Lluís Puig. A Camprodon i els seus entorns hi ha vestigis del camí a l’exili que van fer milers de republicans l’any 1939. A la Vila hi ha el Museu de la Retirada on l’interessat hi pot trobar tota mena d’armes i altres estris que s’han trobat pels voltants, endemés dels coneguts cartells sobre la propaganda que el partits de la República difonien per animar la població a resistir i actuar. Un vídeo muntat amb imatges de l’època arrodoneix les explicacions sobre aquella malaurada epopeia. Al deixar Camprodon hom reflexiona sobre moltes coses passades, però per sempre més queda gravada a la memòria la bellesa d’aquells indrets curulls de natura, història i el tarannà d’una gent amable i acollidora que t’han permès passar uns dies inoblidables.

Camprodon és cultura, nogensmenys Albèniz n’és nat i el seu record perdura amb un festival d’estiu que cada any acull concerts de música clàssica com els que tenen lloc al gran monestir romànic de Sant Pere

La vall de Camprodon