Què millor, en el nostre món agitat, que aturar-se i relaxar-se durant gairebé una tarda sencera per deixar-se endur per una representació sense presses?

És a dir, La Cenerentola, l’òpera de Rossini, que hem gaudit fa poc al Teatre Auditori de Granollers. Basada en el famós conte de Perrault, en versió per a adults, realista i despullada d’elements fantàstics. I amb la sabata canviada per un braçalet, ja que la moral de l’època –primera meitat del segle XIX– no permetia que una actriu mostrés el peu nu a l’escenari. Amb una partitura juganera, riallera, àgil i plena de dificultat per als intèrprets. Els Amics de l’Òpera de Sabadell van oferir una producció exquisida. Una obra molt difícil de cantar, que va ser interpretada de manera deliciosa per uns cantants que serveixen l’obra amb total dignitat. Uns cantants i un cor que, a més, fan un treball actoral magnífic i divertit, portant l’obra a l’època i les maneres de les pel·lícules de Charles Chaplin. Ajudats per una escenografia senzilla, però plena d’imaginació i d’enginy, que impulsa i no fa nosa a la representació. L’òpera pot semblar un gènere allunyat de les característiques i el tarannà de la vida actual. Destinar quatre hores del nostre temps atrafegat i neguitós, sol·licitat per mil reclams de consum ràpid i immediat, no sembla d’entrada gaire plausible. Però es pot mirar al revés: què millor, en el nostre món agitat, que aturar-se i relaxar-se durant gairebé una tarda sencera per submergir-se i deixar-se endur per una representació que transcorre sense presses? A Catalunya només hi ha dues maneres de fruir de l’òpera en viu. Una, òbvia, és anar al Liceu. L’altra, més a l’abast de tothom, és acudir a les representacions del circuit dels amics de Sabadell, acompanyats per l’Orquestra Simfònica del Vallès, que cada any porten tres produccions pels principals teatres catalans. La voluntat, la dedicació i la tossuderia de la soprano Mirna Lacambra, impulsora i ànima del projecte vallesà, ho fan possible. Va iniciar l’aventura el 1982, creant l’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell i el cor, i iniciant les produccions. El 1987 es va crear l’Orquestra Simfònica del Vallès, primer lligada a l’entitat i posteriorment independitzada. El 1989 neix el circuit Òpera a Catalunya, al qual actualment estan adherits els teatres de Girona, Lleida, Manresa, Reus, Sant Cugat, Tarragona, Tortosa, Vic, Viladecans i Granollers. Després vingueren concursos de cant, l’Escola d’Òpera i un seguit d’activitats que donen fe del tarannà incansable de la seva impulsora. L’òpera és un gènere molt car que, a més, els grans teatres encareixen a vegades de manera innecessària. El miracle del grup de Sabadell és fer-la possible amb mitjans modestos, ajustats, però dignes i suficients, suplint amb voluntarisme i amb imaginació la insuficiència de recursos. Parlem d’un projecte que sovint ha hagut de lluitar contra incomprensions i gasiveries, però que fent delicats equilibris, sempre ha aconseguit tirar endavant. Disposar a Catalunya d’aquesta entitat i d’aquest circuit és un valor que no sabem mesurar adequadament. Ens en lamentaríem si algun dia ens faltés. A vegades sembla com si el projecte fos la Ventafocs, menystinguda en la seva gran tasca, maltractada amb relació a les germanes, sovint oblidada de l’entorn, i sempre esperant el príncep que la rescati de la precarietat i li ofereixi un futur tranquil i estable.

Què millor, en el nostre món agitat, que aturar-se i relaxar-se durant gairebé una tarda sencera per deixar-se endur per una representació sense presses?

La Ventafocs