M’agrada col·leccionar paraules i m’agrada la iniciativa en què prop d’11.000 persones han col·laborat per triat les paraules més boniques de la llengua catalana

Dijous, 10 de maig de 2018 Tarda Ja tenim nou candidat per a la presidència de la Generalitat, serà en Quim Torra. Em fa il·lusió que el proposat sigui escriptor i editor. Les reaccions no es fan esperar, alguns comentaris desprenen un odi i un menyspreu feridor. Però com diu la màxima “és important que parlin de tu, encara que sigui malament”, ja que el pitjor sentiment que pot provocar un candidat és indiferència. Que el nomenament de Quim Torra aixequi tanta polseguera en l’àmbit del govern espanyol no deixa de ser favorable, perquè això significa que aquest candidat respon a les aspiracions de la majoria del poble català. Divendres, 1 de maig de 2018 Matí M’agrada col·leccionar paraules i m’agrada la iniciativa en què prop d’11.000 persones han col·laborat per triat les paraules més boniques de la llengua catalana, a través de la xarxes socials, amb motiu de l’Any Fabra. Aquest any es compleixen els 150 anys del naixement del lingüista i gramàtic, i el centenari de la publicació de la Gramàtica catalana. Quina seria la vostra paraula? Ho heu pensat mai? És molt complicat triar-ne només una. Hi ha paraules que m’agraden perquè són dolces, com pessic o xuclamel; d’altres pel seu contingut, com ànima o llibertat; algunes són divertides, com espinguet o baliga-balaga; n’hi ha d’acollidores, com tendresa o agombolar; algunes són festives, com xaranga o garlanda; d’altres sensuals, com nuesa o besada; algunes són crues com eixorca o esberlar; n’hi ha de tristes, com enyor o melangia; hi ha paraules eròtiques, com entrecuix o excitar... Hi ha un bonic conte de l’escriptor i periodista Joan Barril que es diu Paraules comptades, en què la senyoreta Tecla aconsegueix una beca de l’Institut d’Estudis Catalans per acabar la seva tesi doctoral. Allí descobreix uns mobles antics plens de calaixets, amb un pom i una clau. Es tracta dels arxivadors de paraules de Pompeu Fabra, plens de fitxes escrites a mà pel geni compilador de la llengua catalana. Una imatge que evoca la passió d’un filòleg per les paraules, talment com una delicada botiga de vetes i fils, on cada cosa està convinentment classificada i forma un ric i bell conjunt policromàtic. Tarda Quan passo tantes hores a l’altell escrivint agraeixo poder sortir al jardí a estirar les cames i veure les plantes. He posat la delicada i capritxosa orquídia darrere del vidre de l’altell, esperant satisfer el seus desitjos; a la terrassa la buguenvíl·lia s’enfila valenta paret amunt, després de passar tot l’hivern tapada; les branques del boix grèvol de l’entrada són atapeïdes de drupes verdes i encara mantenen bona part de les vermelles de l’any passat; les peònies del parterre esclaten generoses amb un rosa xiclet esplendorós; el gessamí de la tanca és tot aponcellat i ben aviat formarà un olorós mantell marfil; la xeringuilla té les branques curulles de raïms de flors blanques que no poden sostenir el pes de tanta vida; els rosers de colors variats volen fer valer la seva hegemonia amb altivesa, conscients que ho tenen complicat... Un jardí, un món per passejar descalça per l’herba i deixar-se portar pels sentits. Les flors sempre em retornen a l’univers de Mercè Rodoreda, una dona que va viure i morir envoltada de jardins, d’arbres i de flors –begònies, lilàs, magnòlies, hortènsies, gardènies, lliris, geranis, crisantems...–. Una dona enamorada de les flors que va morir un mes d’abril de fa 35 anys. S’ha parlat i escrit molt sobre l’obra de Mercè Rodoreda, principalment de les seves novel·les. Moltes tenen un rerefons cru i dramàtic. Vull recordar els seus contes, dels quals em vaig enamorar ja fa molts anys. I en especial dos. El primer Zerafina, és el relat d’una minyona papissota còmicament desgraciada que em fa riure cada vegada que el llegeixo. M’agrada llegir-lo en veu alta, m’enriolo sola, però en acabar em deixa sempre un regust de tristor punyent; i l’altre relat és Amor, la tendra història d’un treballador de l’obra, que fa trenta anys que és casat. I que entra en una merceria per comprar un regal pel sant de la seva dona, quan finalment agafa prou confiança demana unes calces amb puntes, i resulta que no en tenen de la mida d’ella. Situacions iròniques prenyades de realitat, com la vida mateixa: un còctel mortal d’humor i misèries, d’amor i d’amargura. Vida i literatura, què alimenta què.

M’agrada col·leccionar paraules i m’agrada la iniciativa en què prop d’11.000 persones han col·laborat per triat les paraules més boniques de la llengua catalana

La vida és un còctel mortal d’humor i misèries, d’amor i d’amargura