Fa un any que els Jordis no tornen a casa i no poden fer res. La pèrdua del dia a dia, el robatori de la teva vida

Tancar el ulls quan et renten els cabells en una perruqueria moderna. Aquella aigua tebiona. Impossible recordar què et passa per davant mentre prems les pestanyes. Aquella nyonya, la inconsciència sota xampú especial, la càmera lenta sense imatges, les llums que fan puntets. Et mig despertes, et porten a la cadira, et tallen els cabells i encara continues provant de recordar allò que estaves a punt de somiar. Cada instant va en contra teu perquè la memòria s’escola, quotidianitat avall. Picar amb els dits a la barra de metall d’un bar, tot esperant que el cambrer et torni el contacte visual. Demanar un cafè, amb poca llet, o llarg, o si de cas amb llet de soja, que no és ni llet ni és res, però així després la panxa no se m’infla. Mira els entrepans per sobre del vidre, tot esquivant croissants, dònuts i demés derivats industrials de la magdalena. Picar l’ullet al mestre i demanar-ne un altre, mentre bades mirant la televisió o tan sols els que passen pel carrer, més atrafegats que no pas tu. Sortir amb el turbo de la feina, arribar suat al cotxe, posar els llums i la ràdio. Avui et toca a tu. Has dit que aniries a recollir els nens a escola. Penses que cada any surten més aviat, que així no hi ha manera de ser pare, que n’estan fent un gra massa i que si no fos per les extraescolars i les àvies no saps com t’ho faries. No corres, perquè vas a veure els nens, no et queixes, perquè vas a recollir els nens i portar-los a música o al judo. Fer-te gran és adonar-se que has d’estar ben preparat per quan arriben els moments importants. I ser l’esclau dels teus fills ho és. Arribar a casa tard i de mal humor sense saber perquè. Respirar un moment mentre treus la rentadora i adonar-te que n’has de posar una altra, tot pensant en la feina, que avui no ha anat bé del tot. Potser t’has oblidat d’alguna cosa, potser no has estat prou llest amb el proveïdor o prou amable amb el client. Tens ganes que sigui demà per posar-t’hi d’hora i arreglar-ho. Amb aquesta agror sopes poc i tens el cap lluny de la truita i del llucet. Però tenir l’oportunitat l’endemà et dona aire i t’ofereix llum. Però tot això que tu i jo podem fer, o no fer, gaudir o maleir, hi ha qui no pot fer-ho. De fet, potser ni se’n recorden. El 16 d’octubre del 2017, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart passaven la seva primera nit a la presó. Estan immersos en un procés judicial absurd, tendenciós i provocador. I amb ells mig govern de la Generalitat. Fa un any que els Jordis no tornen a casa i no poden fer res del que he descrit abans. La pèrdua del dia a dia, el robatori de la teva vida. Potser per això caldria serrar una mica més les dents abans d’escopir verí als nostres aliats, que no tenen per què ser els nostres amics, però sí que hem de saber que anem al mateix vaixell. Sumem dignitat a la paciència.

Fa un any que els Jordis no tornen a casa i no poden fer res. La pèrdua del dia a dia, el robatori de la teva vida

La vida que no tenen mentre ens barallem